LES LLIÇONS DEL CORONAVIRUS

Tinc per casa un lli­bre del dibui­xant Andrés Rábago, més cone­gut com El Roto, dedi­cat a un futur que s’ende­vina ben galdós. Les vinye­tes d’un humor àcid i d’un sar­casme extrem són d’un enginy enve­ja­ble i costa triar-ne només dues enmig del doll ima­gi­na­tiu del seu autor. En una es veu un nen que mira un ordi­na­dor men­tre asse­gura: “Sos­pito que m’han rega­lat aquest ordi­na­dor perquè no miri per la fines­tra.” I en la segona, dos homes par­len davant d’un abo­ca­dor, i un li diu a l’altre: “Vivim de la con­ta­mi­nació que ens mata.” I l’altre li con­testa: “I que no falti...” Un humor cru que no fa res més que reflec­tir una rea­li­tat que ja ens pesava com una llosa i que encara no havia estat bufe­te­jada per la pandèmia actual. Aquesta llarga etapa de con­fi­na­ment ens hau­ria d’haver ser­vit, si més no, per refle­xi­o­nar com i de quina manera hem d’actuar a par­tir del moment que obrin les com­por­tes i sor­tim al car­rer imi­tant els nyus quan cre­uen el Seren­gueti. Faig ser­vir el temps ver­bal en pas­sat, “haver ser­vit”, perquè n’estic més que con­vençuda que no ens haurà escar­men­tat i que, col·lec­ti­va­ment, con­ti­nu­a­rem repe­tint i caient en els matei­xos errors del pas­sat embo­li­cats en un roda hidràulica que ens aboca a la més gran de les tragèdies. Tant de bo que cadascú de nosal­tres hagi apro­fi­tat les esto­nes per ado­nar-se’n que un altre model de vida és pos­si­ble. Una vida lenta, repo­sada, bado­cant, mirant com les ore­ne­tes cre­uen el cel men­tre des­co­brim el pai­satge que tenim a tocar de casa, com en el millor de tots els futurs somi­ats. Repas­sant les nos­tres cases hem tin­gut temps sufi­ci­ent d’ado­nar-nos de la quan­ti­tat de coses sobre­res que ens envol­ten. En el lli­bre Bou­vard i Pécuc­het (A tot vent. Tra­ducció de Jordi Llo­vet, 1990), Gus­tave Flau­bert ens des­criu dos ofi­ci­nis­tes de París que, tocats per la for­tuna d’una herència impre­vista, es reti­ren al camp i es dedi­quen a l’agri­cul­tura amb un resul­tat des­astrós. Amb aquest sen­zill fil argu­men­tal, l’autor de Madame Bovary cons­tru­eix una ino­bli­da­ble farsa sobre l’estu­pi­desa humana. Pot­ser tot ple­gat sigui això: l’estu­pi­desa humana que ens aboca a la fata­li­tat. A una des­feta que, com asse­gura Flau­bert en el Dic­ci­o­nari de tòpics, és sem­pre tan com­pleta que, al final del camí, no queda ningú per expli­car-la als altres.