L’EXCUSA PER RETALLAR DRETS

Men­tre la pandèmia, i la infor­mació que se’n deriva, cobreix gai­rebé la tota­li­tat de l’actu­a­li­tat veiem com, a poc a poc, es van adop­tant mesu­res que, sens dubte, aca­ba­ran impli­cant una clara i seri­osa reta­llada de lli­ber­tats de la qual, més aviat que tard, ens n’aca­ba­rem pene­dint; almenys, ens pene­di­rem d’haver-ho vist, sen­tit i lle­git sense haver-hi donat la importància que es merei­xia i, a més, sense haver-ne dit res men­tre pas­sava.

L’autèntic pro­blema amb les reta­lla­des de drets i lli­ber­tats és que no són situ­a­ci­ons pun­tu­als ni limi­ta­des tem­po­ral­ment… Sem­pre que s’adop­ten tenen vocació de per­manència, i modi­fi­car la situ­ació cre­ada, en mol­tes oca­si­ons, acaba sent gai­rebé tan o més com­plex que el que va cos­tar gua­nyar els drets esmen­tats.

Els exem­ples amb les reta­lla­des de lli­ber­tats són múlti­ples i diver­sos en aquests temps que cor­ren i, segu­ra­ment, molts els veiem com si no ho fos­sin, o pit­jor encara, tant se’ns en dona perquè no ens afec­ten direc­ta­ment… En rea­li­tat, qual­se­vol reta­llada de drets i lli­ber­tats ens afecta a tots, per molt que en un deter­mi­nat i con­cret cas no tin­guin una afec­tació directa en un mateix.

Per mos­trar com fun­ci­ona tot això, faré ser­vir un exem­ple, una notícia publi­cada fa pocs dies amb aquest titu­lar: “Permís judi­cial per man­te­nir les escol­tes poli­ci­als.” Com és natu­ral i sent advo­cat, no vaig poder evi­tar lle­gir-la sen­cera i ado­nar-me que era molt pit­jor del que el mateix titu­lar pre­sa­gi­ava.

Una lec­tura minu­ci­osa del con­tin­gut de la notícia em va fer fixar l’atenció en deter­mi­na­des fra­ses que reflec­tei­xen la gra­ve­tat del tema. Aniré per parts, perquè es pot apro­fi­tar tot.

“L’Audi­en­cia Naci­o­nal ha reno­vat totes les auto­rit­za­ci­ons d’escol­tes telefòniques que desen­vo­lu­pen la Policía Naci­o­nal, la Guàrdia Civil i les poli­cies autonòmiques.” Sí, es tracta d’una reno­vació mas­siva d’una mesura res­tric­tiva de drets fona­men­tals que, per defi­nició legal i juris­pru­den­cial, només pot ser adop­tada amb caràcter excep­ci­o­nal, sota l’estricta vigilància judi­cial i només en aquells casos en què no hi ha altres mit­jans menys per­ju­di­ci­als per poder acon­se­guir la mateixa fina­li­tat inves­ti­ga­dora i, òbvi­a­ment, només en el cas de delic­tes greus.

Què es va fer per acon­se­guir aques­tes pròrro­gues? La cosa sem­bla que va ser molt sen­zi­lla perquè, segons jus­ti­fi­quen en la notícia, “són cir­cumstàncies extra­or­dinàries”, per la qual cosa les sol·lici­tuds s’han pre­sen­tat en base al que la mateixa poli­cia defi­neix com “quasi un informe tipus” i tot ple­gat perquè “a causa de les res­tric­ci­ons de movi­ment i la mínima acti­vi­tat a l’Audi­en­cia, tam­poc ha estat necessària la presència dels res­pon­sa­bles de les inves­ti­ga­ci­ons davant l’auto­ri­tat judi­cial per expli­car l’avenç de les seves recer­ques”. Dit més clara­ment, es van acor­dar mesu­res res­tric­ti­ves de dret sobre la base d’unes sol·lici­tuds “tipus” i sense una mínima i directa expli­cació per part de qui les sol·lici­tava ni un aca­bat con­trol juris­dic­ci­o­nal de la mesura.

Els jut­jats s’han llançat a adop­tar mesu­res d’aquesta inten­si­tat perquè, segons explica la mateixa notícia: “Després de les mesu­res extra­or­dinàries apro­va­des en el món judi­cial com a con­seqüència de la pandèmia, els jut­jats han deci­dit pror­ro­gar totes les escol­tes que esta­ven ober­tes just abans de la crisi sanitària.” Mai havia vist que, per una situ­ació mèdica con­creta, per molt greu que fos, es pogues­sin pror­ro­gar mesu­res d’inves­ti­gació penal limi­ta­do­res de drets fona­men­tals.

La raó de tot ple­gat no és cap altra, sem­pre segons l’esmen­tada notícia, que el fet que “els jut­ges estan ente­nent que totes aques­tes vigilàncies s’han de pro­lon­gar perquè ens tro­bem en una situ­ació extra­or­dinària”, i això a pesar que “les escol­tes no estan ser­vint gaire ara mateix”, però l’objec­tiu no és cap altre que “man­te­nir la pressió poli­cial perquè quan això es reac­tivi, el món delinqüencial aga­farà la velo­ci­tat habi­tual i segu­ra­ment modi­fi­carà els seus mètodes”.

Aques­tes mesu­res de què parla la notícia són, bàsica­ment, dues: inter­ven­ci­ons telefòniques i inter­ven­ci­ons ambi­en­tals que con­sis­tei­xen a posar micròfons ocults en domi­ci­lis, cot­xes, locals o qual­se­vol lloc que sigui freqüentat per les per­so­nes que estan sent inves­ti­ga­des. Es tracta, per tant, de mesu­res abso­lu­ta­ment limi­ta­do­res de drets fona­men­tals com ho són el secret de les comu­ni­ca­ci­ons i el dret a la inti­mi­tat.

Fins ara, és a dir en l’era pre-covid, la llei esta­blia uns cri­te­ris per auto­rit­zar aques­tes mesu­res, que la juris­prudència esta­tal i euro­pea va aca­bar de per­fi­lar esta­blint uns requi­sits con­crets; no obs­tant això, a par­tir d’ara, sem­bla que s’han impo­sat altres cri­te­ris que, en cap cas, garan­tei­xen els nos­tres drets, que són els matei­xos que els que tenen les per­so­nes que poden estar sent inves­ti­ga­des penal­ment.

Aquest exem­ple, la recent decisió de l’Audi­en­cia Naci­o­nal, reflec­teix que estem al davant d’un clar retrocés en matèria de drets i lli­ber­tats, i aquest és només un dels exem­ples del que està suc­ceint i, com dic, hau­ria de ser un fet que ens pre­o­cupés a tots. No obs­tant això, soc cons­ci­ent que molts cre­uen que les inves­ti­ga­ci­ons penals són sem­pre en con­tra d’altres, mai en con­tra d’un mateix, però en aquests gai­rebé tres anys que han pas­sat des de l’1-O, sem­bla evi­dent que qual­se­vol ciu­tadà pot ser objecte d’una inves­ti­gació penal, per la qual cosa no és neces­sari empa­tit­zar amb un inves­ti­gat, per a molts un delinqüent o, amb sort, pre­sumpte delinqüent, sinó que n’hi ha prou amb assu­mir que mesu­res d’aques­tes carac­terísti­ques les podem patir tots… i si s’és català o basc, no cal ni dir-ho.

El que s’ha fet amb aques­tes escol­tes telefòniques i ambi­en­tals de l’exem­ple és una cosa que ja sabem i que, sens dubte, podrà i serà recla­mada al seu moment. Un cop més, haurà de venir algun Tri­bu­nal Euro­peu a posar ordre a això que ja sem­bla un autèntic des­ga­vell. Ara bé, tenint en compte que ho sabem, pot­ser és el moment de plan­te­jar-nos l’autèntica qüestió, que con­sis­teix a saber quan­tes coses més, de les quals encara no ens hem assa­ben­tat, estan pas­sant i quants dels nos­tres drets s’estan veient res­trin­gits o, direc­ta­ment, vul­ne­rats sense que en siguem cons­ci­ents ni tin­guem manera d’opo­sar-nos-hi?

Segu­ra­ment són mol­tes les coses que s’estan fent a costa dels nos­tres drets i lli­ber­tats, algu­nes d’ini­ma­gi­na­bles, però temps agi­tats com els que estem vivint, pot­ser defi­ni­bles com a con­vul­sos, són el caldo de cul­tiu ideal per a les reta­lla­des de lli­ber­tats i perquè demòcra­tes només de boca s’apro­fi­tin de la situ­ació per arros­se­gar-nos cap a un ter­reny propi de règims tota­li­ta­ris.

No, una crisi sanitària i la seva con­següent crisi econòmica no poden ni han de ser l’excusa per reta­llar drets ni lli­ber­tats ni, tam­poc, el moment de per­me­tre-ho. Tots hem estat cons­ci­ents del greu moment que vivim, de la neces­si­tat de seguir unes deter­mi­na­des pau­tes de con­ducta, d’assu­mir les con­seqüències d’un con­fi­na­ment que no s’acaba i, és més, hem estat, igual­ment, com­pren­sius amb els que han hagut de diri­gir el vai­xell en el que bé es podria ano­me­nar una tem­pesta per­fecta…, però una cosa molt dife­rent és que es con­fon­gui la com­prensió amb la renúncia.

El que no podem ni hem de fer és renun­ciar a cap dels nos­tres drets ni espais de lli­ber­tat, hem de ser, si es pot, més exi­gents encara i, a canvi de tot l’esforç i sacri­fici que hem fet, exi­gir, com a ciu­ta­dans, que els poders públics res­pec­tin, com a mínim, els nos­tres drets fona­men­tals.

Sem­bla que d’aquesta pandèmia tot­hom pretén treure’n la seva quota de bene­fici i, per a alguns, aquest rèdit sem­bla que sor­geix a costa dels drets d’altres, dels nos­tres drets. Aquesta és l’acti­tud dels que osten­ten quo­tes de poder però que, per molt que pre­di­quin, de demòcra­tes en tenen molt poc i se’ls nota.

La nos­tra res­posta no ha de ser cap altra que una rotunda nega­tiva a adme­tre-ho i, a més, una acti­tud deso­be­di­ent i bel·lige­rant davant de qual­se­vol intent de reta­llar allò que tant ha cos­tat de gua­nyar i que, pro­ba­ble­ment, sigui l’única cosa que ens quedi quan la fase aguda d’aquesta crisi sanitària hagi pas­sat: els nos­tres drets i lli­ber­tats.