EL DECLIVI

Aquests dies, enmig de les diver­ses acu­sa­ci­ons cre­ua­des entre polítics sobre si el model de gestió local que la inde­pendència com­por­ta­ria seria més bene­ficiós o no –i que alguns han tit­llat de debat ino­portú per les dramàtiques cir­cumstàncies que estem vivint–, és quan he tor­nat a tro­bar en l’esti­mada filòsofa Simone Weil un refugi de pen­sa­ment visi­o­nari i vigorós. Una dona jueva, que mal­grat la seva curta vida, va fer les apor­ta­ci­ons més crítiques, més com­pro­me­ses amb l’huma­nisme i el femi­nisme i més via­bles en ter­mes de progrés de la huma­ni­tat. Una cer­tesa, aquesta, en la qual mai va dei­xar de creure.

La crítica a la cen­tra­lit­zació és tan legítima que només cal relle­gir els seus Escri­tos históricos y políticos per tro­bar argu­ments que asso­cien aquesta forma de poder amb el model de l’Antic Règim, o de Napoleó, o de l’Imperi Romà. La idea d’estat antic que ho vol con­tro­lar tot i que limita la capa­ci­tat comu­nitària d’auto­gestió i desen­vo­lu­pa­ment polític, ella l’asso­ci­ava a un model de poder repres­siu i poc eficaç. Així doncs, sem­bla evi­dent que el debat sobre el fracàs de la gestió ultra­cen­tra­lit­zada hau­ria de poder tro­bar un encaix pru­dent, seré, intel·lec­tual i capaç de poder esti­mu­lar visi­ons cons­truc­ti­ves de cara al segle XXI, espe­ci­al­ment pel que fa a Europa si vol sobre­viure com a enti­tat política.

De fet, en plena era del govern de les ciu­tats, el model regi­o­nal s’ha impo­sat en models pseu­do­fe­de­rals als Estats Units, Ale­ma­nya i Suïssa, que deno­ten una clara eficiència i accep­ten com a natu­rals deter­mi­na­des fric­ci­ons polítiques. La con­vivència en la bona gover­nança exi­geix un res­pecte a les regles de joc, i a l’Estat espa­nyol autonòmic, aques­tes regles de joc sem­pre han estat fràgils. Tot i així, la juris­prudència del TC ha dei­xat clar que les com­petències trans­fe­ri­des són molt més que la mera gestió. Sota el parai­gua de la pre­tesa coor­di­nació, ara mateix tor­nem a l’estratègia del car­gol i a gene­rar debats on les cer­te­ses ja no exis­tei­xen. La pandèmia és un esce­nari dramàtic, però amb aquesta excusa no podem accep­tar com si res que la rea­li­tat política s’imposi via decret d’emergència, sense procés legis­la­tiu ordi­nari i sense res­pec­tar els models assen­tats.

La defensa de models asso­ci­ats a comu­ni­tats més reduïdes també va ser el lema dels movi­ments anti­glo­ba­lit­zació de Porto Ale­gre: “Pensa glo­bal­ment, actua local­ment.” Així doncs, la moder­ni­tat democràtica post-covid-19 ens con­voca a tenir la ment oberta, els ulls amples i la capa­ci­tat d’adap­tació ori­en­tada a enfor­tir la democràcia, no a menys­te­nir-la. La pre­tensió de con­tro­lar xar­xes o infor­mació, de reduir els drets de reunió i de sobre­di­men­si­o­nar la funció del con­trol poli­cial pot com­por­tar aquest risc de declivi. I una vegada sacri­fi­ques lli­ber­tats, la reversió és molt difícil.

Vivim uns dies en què sem­bla que la idea de declivi s’està ins­tal·lant en forma de resig­nació, i res no fa pen­sar que el relat glo­bal apunti cap a l’opti­misme. Mal­grat això tenim al davant l’opor­tu­ni­tat de repen­sar mol­tes coses i d’apro­fi­tar per assen­tar la democràcia en la idea de justícia i de lli­ber­tat. El sis­tema capi­ta­lista ha de ser repen­sat per enfor­tir les pimes, la dig­ni­tat labo­ral i l’eco­no­mia pro­duc­tiva com a eix de la cosa pública. Els drets humans han de sig­ni­fi­car molt més que una decla­ració de prin­ci­pis. Hem d’aixe­car el llistó de la nos­tra auto­e­xigència.

Els que ens esti­mem la “cosa pública”, que som molts, inde­pen­den­tis­tes o no, volem creure que no ens tro­bem al davant d’un declivi, sinó al davant de l’albada d’una nova dimensió de progrés de la huma­ni­tat. Les parau­les de la filòsofa ens situen davant d’aquesta albada necessària: “Per desgràcia, els estats no poden ago­nit­zar sense fer ago­nit­zar al mateix temps mol­tes coses valu­o­ses i mol­tes per­so­nes. Però la suma de les misèries i des­truc­ci­ons irre­pa­ra­bles en l’àmbit de la matèria i de l’espe­rit, dis­mi­nui­ria si un nom­bre sufi­ci­ent de per­so­nes res­pon­sa­bles pogues­sin ser bas­tant lúcides i bas­tant deci­di­des per pre­pa­rar i afa­vo­rir metòdica­ment la trans­for­mació que la huma­ni­tat, feliçment, no pot evi­tar en cap cas.”