EN FASE DE DESCONFIAMENT

El des­con­fi­a­ment del titu­lar no és una errada; s’ajusta tant a l’aire real que es res­pira per sota de la xeri­nola dels bal­cons, que recava des­a­pro­fi­tar-lo. Perquè aquest és el veri­ta­ble estat del país. En gene­ral, des­con­fiem que hi pugui haver un con­trol epi­de­miològic que sigui prou segur con­tra un virus fins ara des­co­ne­gut, però, alhora, des­con­fiem de les mesu­res pre­ven­ti­ves que fre­nin la nos­tra lli­ber­tat indi­vi­dual. Els empre­sa­ris i els autònoms des­con­fien que les regu­la­ci­ons burocràtiques els aju­din a superar la crisi deri­vada del con­fi­na­ment. Els tre­ba­lla­dors que tenen feina des­con­fien que els ERTO no es trans­for­min en aco­mi­a­da­ments defi­ni­tius. I els que no en tenen, des­con­fien que algú els pugui pro­te­gir perquè ells, com els pen­si­o­nis­tes, sem­pre són els can­di­dats més asse­nya­lats per pagar els plats tren­cats. I els que hau­rien de tran­quil·lit­zar tot­hom, que són els que gover­nen les ins­ti­tu­ci­ons o els que aspi­ren a fer-ho, estan sem­pre enfei­nats a des­con­fiar els uns dels altres. I així, el cer­cle de des­con­fiança es com­pleta.