CALMA

Un dels errors comesos durant la crisi econòmica va ser creure que estàvem indefensos davant d’allò que ens succeïa. La catàstrofe es va descriure més aviat com si fos un fenomen meteorològic que no pas com la conseqüència de les males decisions d’un grup de població, els accionistes de la borsa i els banquers, als quals vam donar el poder de modelar les nostres vides en funció dels seus desitjos i temors.

El desconcert no ens pot tornar a deixar desemparats. La del coronavirus no és la primera pandèmia que viu la humanitat, ni serà l’última. Tanmateix, tenim al nostre abast mesures per prevenir-les. Les polítiques de desforestació, que causen el desplaçament de moltes espècies, algunes de les quals acaben compartint medi amb els humans; l’alteració d’ecosistemes, que pot causar el predomini d’espècies menys immunitzades a certs virus o el desplaçament de portadores de malalties; els mercats d’animals salvatges o, simplement, la ingesta d’animals, augmenten les possibilitats que els humans entrem en contacte amb virus d’origen animal.

Part de la bona resposta a la covid-19 de països com Corea del Sud i Taiwan és deguda a l’experiència apresa durant l’epidèmia de la SARS. El pla interdepartamental i intersectorial de salut pública de Catalunya 2017-2020 ja preveia accions per preparar-se davant d’epidèmies. Així doncs, caldrà avaluar si el Departament de Salut ha complert els indicatius que ell mateix va fixar. Les democràcies asiàtiques, a més, han excel·lit en la gestió de dades digitals per traçar possibles vies de contagi i desenvolupar mesures de protecció. A casa nostra, Simona Levi reivindica l’ús de les dades personals per abordar la crisi, recordant que, si bé l’Estat i les empreses de tecnologia mòbil les recopilen, és la ciutadania la que decideix què fer-ne i la que ha d’administrar-les per empoderar-se. Tenint en compte que existeix un Departament de Polítiques Digitals, així com un planter de dades sobre l’epidèmia recopilades pel govern, caldria preguntar què ha impedit que es desenvolupessin aplicacions com les emprades en altres països.

Si bé el daltabaix econòmic sembla inevitable, les seves conseqüències no ho són. Catalunya no és un estat i la seva gestió està limitada per l’espanyola, que s’ha basat en la militarització, el punitivisme, la recentralització i la satisfacció dels interessos de la banca i les empreses de l’Ibex. No obstant això, la construcció d’un estat sobirà es basteix sobre la crítica ciutadana envers els seus representants, i l’exigència que excel·leixin en la gestió dels recursos que tenen a la seva disposició. L’elevada mortalitat a les residències de gent gran indica que alguna cosa ha fallat al Departament de Treball i Afers Socials. El silenci de Cultura, amb les indústries culturals en crisi malgrat que el consum de llibres, pel·lícules, música i sèries ha estat essencial durant el confinament, és intolerable. Polítiques Digitals i Educació han fet prou per assegurar-se que els alumnes més pobres del país no perdin el fil de les classes si no les poden seguir per via telemàtica?

Més enllà de posar a prova la resposta de la Generalitat i l’Estat davant de les pandèmies, la covid-19 ha qüestionat els fonaments de la nostra organització social, política i econòmica. En molts casos, el plantejament de polítiques econòmiques, sobretot per part del govern espanyol, han entrat en conflicte amb la protecció de la salut i el benestar ciutadans. Part de les feines més mal pagades s’han revelat com a essencials, i s’ha posat en valor l’accés a una salut de qualitat per part de totes les persones que vivim a Catalunya. Davant la lentitud, la impotència o la inacció de les administracions, la ciutadania ha reaccionat amb xarxes de suport comunitari. El descens de l’activitat humana ha deixat l’aire, l’aigua i la terra més netes.

Ara cal respirar fondo i esmolar l’esperit crític. El mal dels milers de morts, i de la precarització de la vida de moltes persones, ja és inevitable. No ho és, però, decidir quina societat volem construir a partir d’aquest mal.