APRENENTATGES

Alguns estan convençuts que estem assistint a la fi d’un cicle socioeconòmic, el cicle neoliberal, iniciat a mitjans dels anys setanta. El principal dubte d’aquells que donen el neoliberalisme per liquidat és si d’aquest paradigma social, que ha imperat durant quasi cinquanta anys en una bona part del planeta, en sortirem amb noves regles i nous instruments que permetin enfortir la cooperació a escala internacional, o amb una tendència cap a un major replegament nacional. ¿A la globalització neoliberal, en què els mercats governaven la societat mundial, què la substituirà: una globalització no neoliberal, en que la societat mundial es mantingui integrada però estigui governada des d’una renovada “esfera pública comuna”, o una reducció dràstica del grau de globalització, en què els estats nació recuperin una part del protagonisme que els mercats globals els havien arrabassat?

Entre els més audaços, hi ha els que veuen en aquesta crisi l’inici del final de tot un sistema econòmic: l’ocàs definitiu del capitalisme industrial, nascut fa 250 anys, al qual se li han cantat les absoltes tantíssimes vegades des que va néixer, totes inútilment, però al qual aquesta vegada li hauria arribat, ara sí, l’hora definitiva. De fet, tots els amants de la història mitjanament informats saben que la pesta negra, que va assolar Europa durant el segle XIV, va tenir un paper decisiu en el col·lapse de l’ordre econòmic feudal i l’adveniment del capitalisme comercial. Tant o més que el descobriment de la impremta o l’espoli d’Amèrica per part dels imperis espanyol i portuguès. La covid-19 serà la pesta negra dels nostres dies?

El risc de decantar-se per una o altra hipòtesi és que les ciències socials són males amigues dels pronòstics –a diferència de les ciències naturals–. La història de la humanitat, per definició, està oberta. Menys del que voldríem –perquè, com saben els sociòlegs, la llibertat humana està més condicionada per lleis socials del que ens pensem–, però més del que caldria per fer prediccions fiables. Pronosticar l’avenir de les nostres societats ens situa, inevitablement, a mig camí entre la ciència i la literatura.

Tanmateix, un cop assumida aquesta ceguera relativa sobre el nostre futur, ¿és possible dir alguna cosa ja avui empíricament constatable sobre les conseqüències que aquesta crisi sanitària i el seu impacte en les nostres vides quotidianes tindran sobre l’evolució de les nostres societats? En podem dir, com a mínim, una: durant aquest confinament planetari, vivint d’una manera diferent de com vivim normalment, hem hagut de fer coses que no havíem hagut de fer mai fins ara, o no amb tanta intensitat. És a dir, hem après a fer coses que fins ara mai havíem fet. I els aprenentatges es caracteritzen, justament, pel fet que tenen alguna cosa d’irreversible. Això val també per als aprenentatges col·lectius. Certament, un cop superada la catàstrofe, podem tornar tots als nostres comportaments anteriors, però ni tan sols això faria que allò que hem après col·lectivament es desaprengui del tot.

Quines coses hem hagut d’aprendre? Dues, molt particularment. D’entrada, hem hagut de reduir el consum, en molts casos a conseqüència de la caiguda dels ingressos, i en d’altres pel simple fet que una part del consum és impossible fer-lo sense sortir de casa. En segon lloc, hem hagut de resoldre una bona part de les nostres interaccions socials a través de la xarxa, molt més del que ho havíem fet fins ara, ja sigui en l’esfera familiar i privada, en la laboral i professional, en la de les institucions polítiques o en la de l’activitat cultural. El teletreball s’ha instal·lat en la vida de molts de nosaltres.

¿La interacció d’aquests dos aprenentatges –menys consum i més teletreball– podria tenir alguna conseqüència rellevant per a la societat del dia després? D’entrada, cal acabar de confirmar si, com molts indicis assenyalen, l’extensió massiva del teletreball té un impacte positiu sobre l’eficiència i la productivitat de les organitzacions –en el cas d’aquelles que poden substituir el treball presencial pel treball a distància sense aturar el seu procés productiu, és clar–. Si es confirmés, estaríem parlant de la possibilitat de garantir la mateixa producció d’una sèrie de sectors amb menys temps.

Una qüestió clau en la història de les societats contemporànies –l’era de la humanitat en què la productivitat global del sistema econòmic ha crescut de forma exponencial i ininterrompuda– ha estat a què dedicar els guanys en eficiència que el progrés tecnològic proporciona: a incrementar el consum o a incrementar el temps lliure? Durant el segle XIX i una part del segle XX les societats occidentals van repartir la millora de la productivitat entre els dos objectius. A principis del segle XIX, la setmana laboral mitjana d’un treballador britànic era de més de 60 hores, un segle després era de 50 hores i després de la Segona Guerra Mundial va baixar fins a les 40 hores. El salari mitjà d’aquest mateix treballador va augmentar dels 1.500 dòlars a principis del XIX, a 5.000 dòlars a principis del XX, a 7.000 dòlars el 1950 fins a 20.000 dòlars l’any 2000 (en dòlars constants).

Què ens diuen aquestes dades (i d’altres que ara no tenim capacitat per reproduir aquí)? D’entrada, que la jornada laboral no va parar de reduir-se durant el segle XIX i una part del segle XX. I ho va fer, per cert, gràcies a la lluita sovint duríssima de centenars de milers de treballadors, que en alguns casos van assumir un nivell d’heroisme i de sacrifici personal que la nostra memòria històrica tendeix a oblidar amb massa facilitat. Quan any rere any celebrem l’1 de maig, no hauríem d’ignorar que, quan l’any 1889 la Segona Internacional va decidir convertir aquesta data en el Dia Internacional del Treball, ho va fer per homenatjar els Màrtirs de Chicago, cinc líders sindicals anarquistes d’un coratge i d’un idealisme estremidors que just acabaven de ser cruelment executats com a represàlia per les mobilitzacions que tres anys abans havien aconseguit imposar la jornada laboral de vuit hores als Estats Units.

En segon lloc, des que a partir dels anys setanta, en la majoria de països es van assolir les 40 hores setmanals, la setmana laboral es va estabilitzar: la reducció incessant dels 150 anys anteriors s’ha aturat en sec en els darrers 50 anys. En darrer lloc, mentre la jornada es va reduir, la renda mitjana va augmentar moderadament, però va créixer de manera molt més intensa a partir del moment en què la jornada es va estancar. És com si, després de 200 anys de repartir l’increment de la productivitat de manera equilibrada entre més renda i reducció de la jornada laboral, amb l’arribada del cicle neoliberal tot el progrés tecnològic s’hagués dedicat íntegrament a incrementar els nivells de consum mitjà de les nostres societats, oblidant el temps lliure.

Ara que la crisi ens ha distanciat –ni que sigui provisionalment i de manera obligada– dels nostres hàbits de consum, podem reprendre la dinàmica prèvia al cicle neoliberal? ¿Podem decidir –no en termes de preferència individual sinó com a preferència social col·lectiva– que volem dedicar els increments de productivitat, de nou, a conquerir més temps lliure per a la nostra esfera personal, en comptes de seguir incrementant els estàndards mitjans de consum? (Sense que això, deixem-ho clar, impedeixi incrementar els nivells de renda d’aquelles famílies treballadores que encara avui tenen una capacitat de consum massa allunyada de la mitjana. Disminuir les desigualtats de renda hauria de ser perfectament compatible amb frenar l’increment del nostre nivell de consum mitjà.)

I si ho volem així, aleshores caldrà evitar la “paradoxa del teletreball”: que podent provocar una reducció de la jornada, en la mesura que suposa una major eficiència, acabi provocant la seva extensió, en la mesura que difumina la frontera entre l’espai domèstic i l’espai laboral. Caldrà, doncs, trobar les regles del joc adequades per tal d’assegurar que el teletreball ens serveix per reduir la jornada, no per allargar-la, i per facilitar la conciliació, no per dificultar-la. Abans, però, ens haurem de tornar a preguntar, com a societat, on ens realitzem més: en el temps lliure o en el consum? I, per avançar, haurem d’intentar construir un consens majoritari al voltant de la resposta.