EL FUTUR ÉS DELS ALARBS

Alarb és una paraula que es fa servir poc. Etimològicament prové d’una antiga denominació per referir-se als naturals d’Aràbia, però en alguns indrets de Catalunya –a l’Empordà, per exemple– es fa servir per descriure una persona esquerpa, intractable, desagradable, poc inclinada al tracte social. Ara que van caducant les càndides teories que vaticinaven que el confinament ens faria aprendre moltes coses per refer la nostra societat, la tossuda realitat ens convida a descartar qualsevol eufòrica acció de col·lectivitat. Entre els governants i els espavilats que es pensen que salut i economia es poden compensar recíprocament aplicant les lleis de Salomó, els que menyspreen l’ús dels elements de protecció, els que no respecten les distàncies de seguretat, els que sempre troben la manera de fer-se excepcions a mida o els que ja encolomarien les criatures a l’escola, a les colònies o on les vulguin, serà urgent trobar pautes d’autoprotecció. I la més eficient, per sobreviure al coronavirus i a qualsevol pandèmia de les que ens han augurat que vindran després, serà esdevenir alarb.