Opinió
QUE NO ENS ROBIN EL FUTUR
Mentre, a poc a poc, ens anem acostant cap al que alguns han anomenat la “nova normalitat” resulta molt necessari tenir clar alguns temes que seran essencials si volem que el futur no acabi sent pitjor que el passat. Els senyals que es van emetent des de diverses instàncies de poder, i des del seu entorn, no són els millors, i com més aviat ho tinguem clar, abans podrem reaccionar.
La pandèmia ens ha posat al davant d’una cruïlla i dependrà de nosaltres agafar un camí o un altre, per molt que alguns s’entestin a arrossegar-nos cap a una determinada direcció. No hi ha gaires alternatives; de fet, tan sols dues: avançar en la construcció d’un nou escenari o retrocedir el que hem caminat durant dècades.
El major risc, en tot cas, és que tornem més enrere d’on estàvem quan va començar aquest malson i, per a això, alguns estan fent grans esforços intentant convertir el que és excepcional en habitual, retallant drets, llibertats i posant les bases per a una democràcia –si així se la pot anomenar– d’una qualitat molt pitjor que la que teníem fa tan sols dos mesos.
Aquest és l’afany d’aquells que a força d’insistir pretenen fer-nos veure que hi ha coses que ja no poden ser perquè col·lisionen amb la necessitat de protegir la salut pública o perquè, com a conseqüència de la pandèmia, toca estrènyer-se el cinturó econòmic i, també, cedir en drets i llibertats.
Sota aquesta excusa s’estan proposant temes, adoptant decisions i generant un marc jurídic que, com no l’aturem ara, s’acabarà fent habitual i ens farà retrocedir al començament del mateix “règim del 78”. La subtilesa amb què s’està actuant, combinada amb la velocitat a què tot s’està produint, impedeix tenir una visió clara de com s’està esculpint el que ens estan començant a presentar com la “nova normalitat”.
Alguns exemples són significatius: fa dos mesos llargs que estem sota l’estat d’alarma, que ha passat d’una pròrroga a una altra, i sempre pel nostre bé. Els principals arguments per mantenir-nos, en el que el Tribunal Constitucional ha definit com una situació “d’alteració de l’ordre constitucional”, han estat bàsicament dos: a) sense estat d’alarma no es pot restringir la circulació de les persones, i b) sense estat d’alarma no es poden mantenir les ajudes dels ERTO.
Les dues afirmacions, que juguen amb les majors pors actuals de tots nosaltres, són falses, però reflecteixen molt bé com se’ns està anestesiant per anar acceptant mesures que en cap cas es corresponen amb una necessitat jurídica, sinó més aviat política.
Si el Regne Unit, França, Bèlgica, Itàlia... han pogut restringir la lliure circulació de persones i ajudar les empreses i els seus ciutadans sense acudir a un sistema d’excepcionalitat constitucional, aleshores Espanya hauria hagut de poder fer el mateix i, si no és així, el que li passa és que té un problema d’estructura constitucional que va més enllà del tema de les nacionalitats i la monarquia.
En tot cas, el nostre problema, com a ciutadans no pas com a súbdits, és que en aquestes setmanes que van des del 14 de març cap endavant s’han aprovat més de disset reials decrets amb els quals s’està afrontant la pandèmia. Tanmateix, el que s’està fent realment és modificar l’escenari jurídic a costa de la pandèmia, ja que els esmentats canvis, en la seva gran majoria, han arribat per quedar-se, amb les conseqüències que això tindrà. És veritat que algunes de les normes incloses en aquests decrets són absolutament transitòries, però també és cert que d’altres tenen voluntat de permanència i que comportaran severes retallades en matèria de drets, llibertats i, fins i tot, garanties processals.
Les lleis diuen el que diuen i no el que creiem que diuen, i molts d’aquests decrets també tenen lletra petita, que és la que mai es llegeix i que és on estan, moltes vegades, les claus dels “contractes” que, en aquest cas, serien una espècie de “contractes d’adhesió”, és a dir un tipus en què més que reflectir la voluntat de les parts obligades s’imposen els criteris d’una part sobre els drets de l’altra.
Aquesta “lletra petita”, de vegades està dins del mateix decret i d’altres dins de simples ordres que es van publicant amb gran profusió al BOE i que van donant cos a aquest entramat normatiu que ho acabarà embolicant tot. Els àmbits afectats són múltiples i seguir-los la pista a tots és una tasca hercúlia que pocs acabaran abordant i, encara menys, comprenent, però que, més aviat que tard, tots acabarem patint.
Ara bé, no tot el que ens vol arrossegar al passat té forma de reial decret o d’ordre ministerial, també ens porten cap a aquesta direcció actituds que ni es corresponen amb la gravetat del moment que estem vivint ni amb la duresa del futur al qual ens haurem d’enfrontar.
Tan greu com una retallada en matèria de drets i llibertats és rebaixar el debat polític a un escenari que no estigui a l’altura del que es necessita ara i, sens dubte, es necessitarà en els propers mesos i anys. El futur immediat i el mediat requereixen altura de mires, una clara visió de país i una sòlida imaginació per tal de poder construir un model de societat més coincident amb el que necessitarem i que, al mateix temps, sigui sostenible a mitjà i llarg termini.
Cada dia estem veient com el debat polític es va crispant més i més, com s’acumulen les recriminacions, les acusacions i deslleialtats sense ni tan sols pensar en allò que realment ens preocupa com a ciutadans. Aquestes actituds es basen en un enteniment erroni de la magnitud de la catàstrofe en què estem immersos i, encara pitjor, en una falta absoluta d’idees sobre com sortir-ne.
Els polítics, no pas els estadistes, estan mirant com poden debilitar els seus rivals i treure el màxim rèdit polític de cada situació, pensant més en càlculs electorals que en les autèntiques necessitats dels ciutadans. Els estadistes, que són pocs, se centrarien a solucionar la contingència i a anar avançant de la millor manera per afrontar el que ve i per construir un escenari millor que el de la precovid.
Altres instàncies també estan aprofitant el moment per intentar guanyar més quotes de poder sense adonar-se que el que ve no resistirà les seves formes pretèrites. Per exemple, resulta preocupant que el Consell General del Poder Judicial, en pròrroga obligada del seu mandat, estigui més ocupat a col·locar jutges afins en alts càrrecs que, per exemple, preocupat per la manera com es podrà o no posar en marxa l’administració de justícia o, fins i tot, per la salut dels seus membres i dels que som, igualment, operadors jurídics necessaris en un estat democràtic i de dret.
I mentre tot això va succeint, no són pocs els que, finançats per ves a saber qui, fan ingents esforços per intentar judicialitzar, un cop més, la política a través d’un ús espuri de la pandèmia i d’una determinada judicatura, molt sovint afí a aquests postulats.
Estiguem atents perquè, d’una banda, les pluges de querelles que s’estan presentant en contra no només del govern central sinó, també, del mateix govern de Catalunya no responen a un interès legítim ni tenen una base fàctica o jurídica que mínimament les sostingui… Es tracta, únicament i exclusivament, de treure el major rèdit possible a costa del que estem vivint i, de passada, de tornar a posar en mans de les altes instàncies jurisdiccionals la sort política dels que ocupen càrrecs de responsabilitat durant aquesta crisi.
A pesar de tot això i de tots ells, el futur serà el que vulguem, però perquè sigui així hem d’impedir que ens el tornin a robar. La clau és empoderar-nos, solidaritzar-nos, pensar i actuar col·lectivament i no retrocedir sinó avançar; en definitiva, hem de tenir clara la diferència entre passat i futur i com s’ha d’abordar: el passat es reconstrueix, però el futur es construeix.
