RETORN A LA CASELLA DEL 2017

El balanç de gairebé tres anys d’independentisme institucional a Madrid és pobríssim. Tret de l’èxit de l’1-O, impensable sense la complicitat i la participació activa d’un gruix substancial de la societat catalana i, justament, basat a tirar pel dret i deixar d’anar a la metròpoli a pidolar, qualsevol intent d’avançar nacionalment ha fracassat. Tots els viatges en pont aeri han acabat en humiliació. Primer, el suport del PDeCAT i d’ERC a la moció de censura contra Mariano Rajoy a canvi d’absolutament res, i després, l’aval entusiasta d’ERC a la investidura de Pedro Sánchez, tot i el menyspreu permanent del candidat del PSOE rebutjant els vots independentistes com si fossin la pesta bubònica per acabar acceptant-los davant la patacada històrica de Ciutadans. Tot plegat, amb el socialisme esperonant un judici polític contra l’independentisme pacífic que ha portat nou persones a la presó i set més a l’exili.

En tercer lloc, la taula de diàleg, una jugada mestra de l’Estat per dividir una mica més els dos partits del govern i projectar una imatge internacional absolutament artificial però suficient per oferir l’aparença d’una Espanya dialogant amb Catalunya, intentant desactivar així la potència política de l’exili. Pocs dies després de fer-se la foto a La Moncloa i d’enviar un missatge confús a la societat sobre les expectatives de resoldre un conflicte polític històric, l’independentisme institucional rebia l’enèsima garrotada amb la declaració de l’estat d’alarma i el saqueig de competències autonòmiques. Madrid ho tenia clar, havia d’impedir que Catalunya pogués fer una gestió exitosa de la crisi sanitària del coronavirus que posés en evidència que l’Estat, com efectivament s’ha demostrat, anava tard. Guàrdia Civil, exèrcit, rei i bandera espanyola per justificar una recentralització vestida d’unitat patriòtica que no és res més que la constatació que a Espanya, ni la dreta ni l’autoanomenada esquerra mai no s’han cregut l’estat de les autonomies. Aquell “cafè per a tothom” servit amb desgana, que això sí, va servir durant tres dècades per pactar amb el catalanisme la protecció del règim del 78.

I per postres, el PSOE es desfà d’ERC com si d’un mocador d’un sol ús es tractés i s’acosta a un pírric Ciutadans per començar a posar les bases d’un acord parlamentari que permeti a Sánchez desfer-se del llast independentista i aprovar els pressupostos. El coronavirus acabarà salvant els mobles socialistes i també posarà contra les cordes el moviment independentista, que fa temps que no té un full de ruta creïble.

En aquestes circumstàncies, i amb una pròrroga inesperada per al govern de Quim Torra a causa del coronavirus, l’independentisme encara no ha estat capaç de recuperar la iniciativa que tenia la tardor del 2017. Ha tingut oportunitats de fer-ho, però ha caigut en la trampa madrilenya de creure, o de fer creure als independentistes, que era possible resoldre el conflicte polític de manera negociada i amistosa. Tres anys després, és moment de ser honestos amb la societat i de reconèixer que no només no s’ha avançat, sinó que s’ha constatat que tant és que a Madrid hi hagi el PP o el PSOE. Tots dos són partits d’estat abans que de dretes o d’esquerres; la bandera i la corona sempre estaran per sobre de la democràcia i, per tant, asseure’s a dialogar sobre l’autodeterminació no serà possible fins que aquest règim exploti.

Les esperances que havia dipositat una part de l’independentisme en Podemos han quedat fulminades després que el partit morat hagi estat còmplice del saqueig competencial i la protecció obscena d’una monarquia il·legítima i corrupta per part del PSOE. Per tant, ara només queda fer propostes per tornar a posar la pilota al terrat català. Les eleccions catalanes haurien de servir per tornar a centrar l’estratègia independentista –no pas la partidista– i tornar a la casella del 2017. Altrament, el règim del 78 tornarà a engolir Catalunya en un sistema autonòmic que ja no es creuen ni els seus inventors.