RETORN A LA CASELLA DEL 2017

El balanç de gai­rebé tres anys d’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal a Madrid és pobríssim. Tret de l’èxit de l’1-O, impen­sa­ble sense la com­pli­ci­tat i la par­ti­ci­pació activa d’un gruix subs­tan­cial de la soci­e­tat cata­lana i, jus­ta­ment, basat a tirar pel dret i dei­xar d’anar a la metròpoli a pido­lar, qual­se­vol intent d’avançar naci­o­nal­ment ha fra­cas­sat. Tots els viat­ges en pont aeri han aca­bat en humi­li­ació. Pri­mer, el suport del PDe­CAT i d’ERC a la moció de cen­sura con­tra Mari­ano Rajoy a canvi d’abso­lu­ta­ment res, i després, l’aval entu­si­asta d’ERC a la inves­ti­dura de Pedro Sánchez, tot i el menys­preu per­ma­nent del can­di­dat del PSOE rebut­jant els vots inde­pen­den­tis­tes com si fos­sin la pesta bubònica per aca­bar accep­tant-los davant la pata­cada històrica de Ciu­ta­dans. Tot ple­gat, amb el soci­a­lisme espe­ro­nant un judici polític con­tra l’inde­pen­den­tisme pacífic que ha por­tat nou per­so­nes a la presó i set més a l’exili.

En ter­cer lloc, la taula de diàleg, una jugada mes­tra de l’Estat per divi­dir una mica més els dos par­tits del govern i pro­jec­tar una imatge inter­na­ci­o­nal abso­lu­ta­ment arti­fi­cial però sufi­ci­ent per ofe­rir l’apa­rença d’una Espa­nya dia­lo­gant amb Cata­lu­nya, inten­tant desac­ti­var així la potència política de l’exili. Pocs dies després de fer-se la foto a La Mon­cloa i d’enviar un mis­satge confús a la soci­e­tat sobre les expec­ta­ti­ves de resol­dre un con­flicte polític històric, l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal rebia l’enèsima gar­ro­tada amb la decla­ració de l’estat d’alarma i el saqueig de com­petències autonòmiques. Madrid ho tenia clar, havia d’impe­dir que Cata­lu­nya pogués fer una gestió exi­tosa de la crisi sanitària del coro­na­vi­rus que posés en evidència que l’Estat, com efec­ti­va­ment s’ha demos­trat, anava tard. Guàrdia Civil, exèrcit, rei i ban­dera espa­nyola per jus­ti­fi­car una recen­tra­lit­zació ves­tida d’uni­tat patriòtica que no és res més que la cons­ta­tació que a Espa­nya, ni la dreta ni l’auto­a­no­me­nada esquerra mai no s’han cre­gut l’estat de les auto­no­mies. Aquell “cafè per a tot­hom” ser­vit amb des­gana, que això sí, va ser­vir durant tres dècades per pac­tar amb el cata­la­nisme la pro­tecció del règim del 78.

I per postres, el PSOE es desfà d’ERC com si d’un moca­dor d’un sol ús es tractés i s’acosta a un pírric Ciu­ta­dans per començar a posar les bases d’un acord par­la­men­tari que per­meti a Sánchez des­fer-se del llast inde­pen­den­tista i apro­var els pres­su­pos­tos. El coro­na­vi­rus aca­barà sal­vant els mobles soci­a­lis­tes i també posarà con­tra les cor­des el movi­ment inde­pen­den­tista, que fa temps que no té un full de ruta creïble.

En aques­tes cir­cumstàncies, i amb una pròrroga ines­pe­rada per al govern de Quim Torra a causa del coro­na­vi­rus, l’inde­pen­den­tisme encara no ha estat capaç de recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva que tenia la tar­dor del 2017. Ha tin­gut opor­tu­ni­tats de fer-ho, però ha cai­gut en la trampa madri­le­nya de creure, o de fer creure als inde­pen­den­tis­tes, que era pos­si­ble resol­dre el con­flicte polític de manera nego­ci­ada i amis­tosa. Tres anys després, és moment de ser hones­tos amb la soci­e­tat i de reconèixer que no només no s’ha avançat, sinó que s’ha cons­ta­tat que tant és que a Madrid hi hagi el PP o el PSOE. Tots dos són par­tits d’estat abans que de dre­tes o d’esquer­res; la ban­dera i la corona sem­pre esta­ran per sobre de la democràcia i, per tant, asseure’s a dia­lo­gar sobre l’auto­de­ter­mi­nació no serà pos­si­ble fins que aquest règim exploti.

Les espe­ran­ces que havia dipo­si­tat una part de l’inde­pen­den­tisme en Pode­mos han que­dat ful­mi­na­des després que el par­tit morat hagi estat còmplice del saqueig com­pe­ten­cial i la pro­tecció obs­cena d’una monar­quia il·legítima i cor­rupta per part del PSOE. Per tant, ara només queda fer pro­pos­tes per tor­nar a posar la pilota al ter­rat català. Les elec­ci­ons cata­la­nes hau­rien de ser­vir per tor­nar a cen­trar l’estratègia inde­pen­den­tista –no pas la par­ti­dista– i tor­nar a la case­lla del 2017. Altra­ment, el règim del 78 tor­narà a engo­lir Cata­lu­nya en un sis­tema autonòmic que ja no es cre­uen ni els seus inven­tors.