El voraviu

Si la pesta no rebufa, entrarem a l’estiu que ens sortirà futbol per les orelles. Un empatx de bacanal romana serà. Només lliga espanyola de primera, dos partits per equip cada setmana. Més la final de copa, més la segona divisió, més les lligues europees que encara remenen la cua, més la Champions i més la lliga Europa. De pa, ja ho veurem, però de circ, que no en falti. Això sí, d’homes. Circ d’homes. El de les dones ja l’han arreglat els homes als despatxos i a córrer. No vinguem a emprenyar amb la conya aquesta del futbol de dones, que ara la cosa va de debò. És la salut de moltes butxaques la que està en joc. No parlem ni d’esport ni de salut, parlem de quartos. Per això ahir li van picar el clau a Aguirre, l’entrenador del Leganés, que ja havia piulat les dates exactes de competició que els han comunicat. La decisió s’ha d’allunyar una mica en el temps de la de les dones, perquè no es vegi tant la pasterada. Però que no vinguin amb hòsties. La lliga femenina s’ha acabat i la lliga masculina es jugarà a preu fet de juny a juliol. És calé, res més. Per què li diem salut si són diners? Per què li diem recomanacions tècniques si són pressions de part? Per què li diem amor quan volem dir sexe? És al darrere de tanta pregunta la resposta al perquè no volen ni donar el nom dels experts que piloten la desescalada?

Vaig trobar valent Oriol Junqueras en l’entrevista a Ràdio 4 que el comissari Enric Hernández va censurar i retenir. En dos sentits. Instava Sánchez a escollir entre Cs i ERC. No és una exigència extraordinària, però tenia risc. Seria simple amb qualsevol que no fos Sánchez, però Sánchez li ha posat al mig del cap en la compareixença sabatina d’avui. Ni ase ni bèstia. “La nostra ideologia és salvar vides”, ha dit. Fot la mateixa cara en veritat com amb mentida, hauria explicat l’àvia Neus. Ara ERC ha de decidir si vol donar oxigen i vida a Arrimadas (que és el que busca Sánchez), o si vol quedar tan irrellevant a Madrid com JuntsxCat, que en temps de pesta Sánchez no necessita ningú per mantenir govern. Qui gosarà treure’l de la presidència enmig de la pandèmia? O més ben dit, qui gosaria posar-se al seu lloc? També va ser valent en deixar clar el que tots sabem: que amb Puigdemont es repelen i que el sentiment és mutu. Li pregunten si han parlat i contesta que en els darrers mesos, no, que és complicat des de la presó. Entre el 3 de març i el confinament devia estar unes quaranta hores fora de la presó. Ja és gros que el president i el vicepresident del govern no trobin ni un minut d’aquestes hores en què no hi havia murs pel mig per trucar-se. A mi em dol a l’ànima i a ells els hauria de caure la cara de vergonya.

La dreta espanyola està que trina perquè els EUA han comprat unes fragates als italians i no a Navantia, empresa 100% estatal. Cs, PP i Vox en culpen “la nefasta gestió del govern socialcomunista”, en paraules del diputat de Vox per Cadis i general retirat Agustín Rosety. S’han posat en perill 5.500 llocs de treball entre Cadis, Ferrol i Cartagena. Troben més creïble que sigui per això que no pas perquè el juny del 2017 les fragates Adelaide i Canberra que havien venut a l’armada australiana no van poder fer unes maniobres conjuntes amb els americans per uns problemes de disseny i propulsió que les van inhabilitar. O que en naufragués una als noruecs el novembre del 2018, o que a l’abril denunciessin una plaga de fongs per problemes en el sistema de ventilació. Navantia és una societat estatal (la paguem tots) que no ha aconseguit guanyar diners mai des que es va constituir el 2005. En els últims quatre anys dels quals hi ha dades (2015-2018) va vendre per valor de 3.229 milions d’euros, en va gastar 1.302 en personal i va generar unes pèrdues de 1.255 milions. És a dir, que paguem als treballadors un 80% del seu sou perquè es dediquin a altres coses i pela llarga per a tothom. Inclosos els 181.000 euros a l’any de sou de la presidenta, enginyera de monts. Madrid, que és on tenen la seu, perdria una empresa.

Jordi Martí (no es mossega la mà que et dona menjar) ens vol fer combregar amb rodes de molí, que diria l’àvia Neus. Manté que no hi ha expedient sobre els concerts fallits i ho manté contra l’acta de la comissió: “S’acorda aprovar el conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i Mediaproducción, SLU” i “declarar la no inclusió en convocatòria pública per raons d’interès públic justificades en els informes que consten en l’expedient.” Presidia la comissió Ada Colau. Hi van assistir tretze regidors. Va començar a les 9 i es va acabar a les 11. A les 11.30, l’alcaldessa va fer una roda de premsa de més de tres quarts d’hora (vídeo al web) per parlar exclusivament del conveni. Ella mateixa deixava clar a un periodista que només parlaria del concert als balcons, que va vendre com “Barcelona, ens en sortirem”, i de l’acord. “Barcelona canta a la vida.” “Una cosa bonica.” “Un regal col·lectiu.” “Un missatge d’esperança al món sencer.” Estava exultant. També va quedar clar que hi treballaven des d’abans de l’aprovació del conveni (deu dies, mínim). Serrat, Buenafuente i Clara Segura li van fer de coral. A Roures, no se’l va veure. Resum: hi havia un conveni adjudicat, hi treballaven des d’abans d’adjudicar-lo i la comissió va autoritzar Martí a signar el conveni. Existia. O van aprovar un conveni que no existia. Menteix ara o mentien en comissió.

La meravella d’avui de Badalona constata que la suma de perdedors electorals és com aclarir fruita dolça. No té importància quants ni quins fruits fem caure de l’arbre. El vertaderament rellevant per a l’èxit de la feina és quantes peces hi deixem, com les deixem i si són les justes que l’arbre està capacitat per fer créixer i madurar fins a la mida i la dolçor que en faciliten la comercialització a bon preu en el mercat. És a dir, que fer un pacte de perdedors per barrar el pas a la dreta xenòfoba està bé com a marca, altaveu, propaganda i venda del peix, però l’èxit de l’operació d’aclarida està en la fruita que es deixa a l’arbre. I no en una peça, en totes. No n’han sabut (cap) i per això (i perquè és el cap de llista més votat) Albiol és alcalde. Una vegada més estic d’acord amb Dolors Sabater. Posar-se ara a assenyalar un responsable és tornar a engegar malament. I el que ja no té nom és el consell de la veïna. Que a Ada Colau li hagi sortit barat l’embolic dels balcons no sembla que li hagi fet posar seny. Insta a esmenar l’error i a presentar una moció de censura. Verge santa! Ningú recorda Tarradellas quan deia que l’única cosa que no es pot fer en política és el ridícul? Una moció de censura farà Albiol més sant, més màrtir i més alcalde del que ja l’heu fet. Millor quiets! Prou idees!

Quina feinada se’ns gira a aprendre en quina fase estem, de quina venim i a quina anem; quants dies duren i si som o no som dels que tenim fases intermèdies. I ja no us dic res per estar a l’aguait de quines obligacions ja no tenim perquè eren de la fase anterior, quines tenim perquè són de la fase nova i quines han canviat d’ahir a avui perquè algú els ha pressionat i han rectificat i el que fins ara era de la fase que ja havies passat ara serà de la fase que vindrà, però que de moment encara no ha tornat. També s’han de posar els cincs sentits en el fet que allò que has interioritzat sigui realment el que et toca a tu. No t’estranyi que el que a la teva regió sanitària és blanc sigui negre a la regió del costat, rosa a la resta de l’Estat, marró fosc a la majoria d’Europa i carbassa florescent als Estats Units d’Amèrica i al Brasil. I també has de parar atenció que la normativa que memoritzes sigui definitiva, que vol dir aprovada pel govern espanyol. Fixa’t bé, que no fos consell d’un professional o proposta del govern català. En els dos casos, espera dues setmanes a quedar-te amb la pel·lícula. És el que triguen a dir que sí al que en primer terme diuen que no. Amb aquest paisatge de fons el que cada dia fa més mal és escoltar petits empresaris carregats de raó. “Que si obro? No.” “Per què? Per generar pèrdues?”

No sé si el que tenia era esperança, somni, intuïció o ganes que avui que fa dos anys que el 131è president de la Generalitat va prendre possessió del càrrec passés res. Vull dir alguna cosa rellevant per a la política catalana, com la convocatòria d’eleccions. Però ha estat un dia efectiu més, com tot el mandat. Oi que en deien “efectiu”? “Govern efectiu”, concretament, era el que repetia una vegada i una altra Aragonès, i semblava que això anava amb una certa contradicció, i fins i tot enfrontament, amb un Torra més activista i màgic. Era “activista” i “màgic”, eh que sí? Dos anys després, i amb la pesta que ens embarga, ja no adjectivem i tot s’ha convertit en un laissez faire, laissez passer, que diuen els francesos. Només hi ha la pesta, la pandèmia, la covid-19, el coronavirus. Si al febrer el mandat estava acabat i només quedava aprovar pressupostos i anar a eleccions, per què ara no es poden anunciar eleccions? Per què no les anuncia en diferit com va fer l’altra vegada? “Quan tinguem pressupostos.” “Quan faci una setmana que no hi hagi cap mort per covid.” I si ERC té tan clar que toquen eleccions, per què no surt del govern i les força? O per què no es passa a l’oposició parlamentària? Es mantindria Torra al govern si només comptés amb el suport de JuntsxCat? Convoqueu eleccions, que ja no ve d’aquí.