EL ZARA OBRE, EL MUSEU NO

Al meu poble i encontorns els museus ja poden obrir, però cap no ho ha fet, ni públic, ni privat. El comerç, en canvi, amb més o menys velocitat va aixecant la persiana, per no parlar dels bars i restaurants que tenen espai per posar una terrasseta o prou requesta per aventurar-se a fer menjar per emportar. En general, s’estan activant aquells que no tenen la protecció d’un sou garantit. No pretenc pas qüestionar els funcionaris. Ans al contrari. Em consta que l’administració pública està funcionant com un rellotge no només en les primeres línies d’atac a la pandèmia, sinó mantenint actius fronts que sobre el paper de la crisi poden no ser vitals.

Sembla, però, que en alguns sectors hi ha una certa por a les persones. La covid-19 no és cap broma i som en una etapa encara molt tendra del retorn a la normalitat. Tanmateix, es pot tenir por de la malaltia, no pas de la ciutadania. Per això és especialment important que facin un pas endavant cap a la recuperació de la situació aquells establiments que aporten normalitat. Els museus són fonamentals, en aquest sentit. Un museu no és només allò que veiem quan hi posem els peus com a visitants, certament. Un museu és conservació, és recerca, és divulgació. Però és també un potent propagador de benestar emocional. Com tota la cultura. Els museus són els primers actors culturals que poden obrir, juntament amb les llibreries. Cal aprofitar-ho. És el moment de demostrar per què cada cop que ens omplim la boca de la importància d’abocar recursos a la cultura no ho fem perquè queda bé i fa intel·lectual.

Quan veig obert el Zara m’agradaria veure-hi els museus. Per ètica, estètica i compromís amb la civilitat. Els dos equipaments són necessaris. No fem, presoners de pors i mandra, que uns semblin més imprescindibles que els altres. La davallada radical del turisme farà que ni de lluny s’acostin a les previsions de recaptació. Perdut per perdut, doncs, aprofitem per fer-los gratuïts almenys fins a final d’any, amb una bacina a la porta per a aportacions voluntàries. Tenint en compte el nivell d’afluència d’autòctons habitual, els contagis de ben segur que es produiran per pura casualitat. M’agradaria que quan un director de museu sortís a reclamar més recursos ningú li pogués respondre, amb l’aquiescència de la majoria silenciosa, que si no va obrir tan aviat com ho podia fer, potser és que no fa tanta falta. En un món de tanta vastitud però de recursos limitats, qui no es fa imprescindible corre el risc de veure’s superat per altres urgències, reals o més ben defensades. Som-hi?