HA ARRIBAT EL MOMENT DE LA INVERSIÓ PÚBLICA?

Caldrà prioritzar la inversió pública i evitar retallades per fer front a la crisi del coronavirus. Aquestes són paraules que, amb matisos, hem sentit en boca de diferents representants públics les darreres setmanes. La caiguda d’ingressos en diferents àmbits socials, econòmics i culturals ha capgirat qualsevol pronòstic. Ningú podia preveure la pandèmia que ens ha tocat viure i, per tant, cap govern podia calcular que la seva despesa en salut o en programes socials augmentaria significativament aquest 2020. La situació ha agafat tothom desprevingut, però els passos que es faran a partir d’ara haurien d’estar políticament ben planificats i administrats. La reconstrucció no es pot improvisar.

És evident que caldrà incrementar la despesa pública i fer-ho pesant en el bé comú. Això potser obligarà els governs a reordenar partides i a ajornar-ne d’altres o, fins i tot, a aturar alguna inversió. Però és imprescindible actuar per combatre les desigualtats, que s’eixamplaran encara més. I s’haurà de fer exigint als governants que la perspectiva de gènere sigui un element integral en tots els seus eixos d’actuació. Les dones no podem perdre drets ni oportunitats.

De fet, s’ha dit que aquesta crisi mundial comportarà un canvi de paradigma. Quin? Servirà per deixar enrere el model productivista i instaurar-ne un altre de més humà que posi la vida i la cura de les persones al centre de l’acció política, econòmica i social? S’obrirà una escletxa per replantejar qüestions com la conciliació professional i familiar? Es treballarà per implantar una nova fiscalitat? Es remarà per aconseguir una veritable transició tecnològica i digital que no ignori els valors que garanteixen la seguretat i la llibertat de tots els ciutadans? Aquestes preguntes s’haurien d’anar resolent en els propers mesos, però també hem de ser conscients que la reconstrucció necessita amplis consensos i una gran cooperació i negociació política. Si s’imposen els retrets, no fructificarà cap pacte.

Perquè les dades ja mostren una caiguda de l’economia i exigeixen un pla keynesià de recuperació. O això diuen la majoria de partits d’esquerra, liberals i conservadors. Perquè les teories defensades pel britànic John Maynard Keynes sembla que ara agraden a diverses formacions, tot i que els seus plantejaments assenyalen un augment de la despesa pública com a element més eficaç per superar una crisi i això sempre ha estat més d’esquerres.

El que sí que és cert és que en aquest tauler de maquiavel·lismes no només jugaran un rol determinant les accions que s’impulsin des del govern català o l’espanyol, sinó que caldrà la complicitat de les institucions europees per poder reforçar els ingressos. Europa haurà de liderar un fons de recuperació i garantir importants transferències als estats membres. Caldrà rescatar l’economia per evitar repetir l’austeritat del 2008-2011. I per aconseguir-ho serà necessari replantejar el paper que ha tingut fins ara. És a dir, té al davant l’oportunitat de deixar de ser un club d’estats per esdevenir una veritable unió econòmica, fiscal i política. Però, evidentment, aquesta resposta ha de ser ràpida i ambiciosa. I tots els indicis no ens fan ser gaire optimistes. Si Europa no actua amb visió del conjunt es tornaran a accentuar les fissures entre el nord i el sud del continent.

Les decisions que s’han pres i que en el futur més immediat es prendran respecte a la crisi del coronavirus són polítiques i, evidentment, tenen ideologia. Hem elegit uns representants que han de retre comptes en tot moment. I la conjuntura actual ens obliga a no treure’ls els ulls de sobre, perquè l’excepcionalitat i la pressió del moment no els condicionin, perquè no els tremoli el pols. Tenen a les mans el poder i la responsabilitat de decidir i orientar les polítiques que ajudaran a construir el demà. Ells dictaran inversions o retallades. I ho faran calculant el desgast polític que tindrà cada resolució. És qüestió de prioritats? La lluita política sempre és legítima, però està en joc la salut i l’estat del benestar. Per tant, cal pensar en el col·lectiu. Ho sabran fer? Ho veurem i ho fiscalitzarem.