DE PANDÈMIES I SOBIRANIA

Aquesta setmana, en la sessió plenària del Congrés dels Diputats hem pogut escoltar diversos grups parlamentaris fer referència a un element que, n’estic segura, a vostè i a mi ens interessa: la sobirania. No és que parlessin del viatge que Joan Carles té previst fer a la República Dominicana. D’aquesta sobirania, sembla que n’acabarem parlant més aviat que tard, però pel que es veu encara no toca.

Parlaven del cop a la taula que han fet les comunitats autònomes pel “comandament únic” del govern del Regne d’Espanya. I és que, després d’haver hagut de reconèixer que els militars no pintaven absolutament res en les rodes de premsa d’una crisi sanitària (i social i econòmica), el govern s’ha hagut de menjar amb patates (una vegada i una altra) cadascuna de les propostes que s’han fet per part de governs tan “irresponsables”, “deslleials” i “temibles” com el de Catalunya.

Vostè sap tan bé com jo que quan el president Torra va dir que s’havia de tancar Madrid –i Catalunya i qualsevol lloc que fos un focus d’infecció–, el van maltractar, tot i que quinze dies després van tancar tot un país a pany i forrellat. Igual que el van maltractar quan va proposar que calia regular per franges horàries les sortides dels nens, o quan va decidir introduir en les xifres diàries els morts a les residències de gent gran, o quan va plantejar l’ús obligatori de mascaretes... Podria seguir dia a dia i proposta a proposta recordant totes les que s’han fet i han rebut un sonor cop de porta (amb insult inclòs). Després s’han portat a terme una a una, però sense reconèixer als catalans ni el més mínim mèrit en el consell.

Doncs bé: el terrible Torra ja es va plantar en la primera reunió de presidents autonòmics per dir que “una cosa és cooperar i una altra, anar al darrere”. La resposta va ser, si fa o no fa, una esbroncada col·lectiva, un “uh, supremacista!”, “indepe!”, i només els va faltar cridar allò d’“espiritrompa!” Aquesta setmana, però, en la sessió plenària, precisament aquesta idea era el clamor general. I precisament per resistir-se a tornar les competències territorials, el senyor Sánchez gairebé es queda sense la cinquena pròrroga. Tot això seria molt interessant si no fos perquè prendre decisions tard en aquestes circumstàncies costa vides.