Des de Brussel·les
I MALGRAT TOT, EUROPA
Fa només uns dies, a recer de la celebració del Dia d’Europa (que s’escau cada 9 de maig) i que enguany ha significat la commemoració del 70è aniversari de la Declaració Schuman i l’inici del procés europeu d’integració, membres de l’Aliança del Patrimoni Europeu (una plataforma que agrupa cinquanta xarxes europees i internacionals actives en el camp del patrimoni) van aprovar el manifest Patrimoni cultural: un potent catalitzador del futur d’Europa.
Sense cap altra voluntat que incidir en la potència del patrimoni cultural com a eina de transformació social –un posicionament que ja he defensat a través d’aquest espai d’intercanvi i relació que compartim a La República–, em semblen rellevants alguns dels punts que inclou la declaració d’enguany, marcada per la crisi sanitària mundial i la crisi de confiança de la ciutadania en les institucions europees (una crisi que s’ha estès també en alguns estats membres).
El primer que em sobta és que el text reculli la “impressió” (textual) que ha causat en els membres de l’Aliança “els grans esforços dels diversos actors de la cultura i el patrimoni per compartir l’accés a una oferta extraordinàriament rica de contingut cultural”. També ho hem debatut en aquest mateix marc: la cultura com a dret fonamental, universal, a la qual tota persona ha de poder accedir. Una cultura que, llegíem també aquestes setmanes, se sap que guareix cos i ànima, tal com han assenyalat experts de l’Organització Mundial de la Salut, que recomanen per primera vegada incloure l’art i la cultura en els sistemes sanitaris.
En aquest sentit, l’OMS ha dut a terme un estudi a gran escala sobre els vincles entre l’art i la música i el benestar, i en una iniciativa sense precedents ha fet una crida als governs i a les autoritats per aplicar polítiques que millorin la col·laboració entre els sectors sanitari i artístic. De fet, l’oficina regional per a Europa ha analitzat 900 publicacions científiques de tot el món, i la principal conclusió a la qual han arribat és que involucrar-se en l’art, ja sigui ballant, cantant, visitant museus o assistint a concerts atorga una dimensió afegida al fet de com podem millorar la nostra salut física i mental. L’estudi resulta força concret i destaca com les arts poden servir per superar problemes de salut complexos com la diabetis, l’obesitat o la –mala– salut mental. Els experts consideren, per acabar, que la salut i el benestar en un context social i comunitari més ampli ofereixen solucions reals que fins ara la pràctica mèdica comú no havia pogut abordar amb eficàcia.
A casa nostra això ho sabem, i bé, i de fet en tenim bons exemples, com ara els projectes que han format part recentment de la Llotja de la Fundació Catalunya Cultura i que s’articulen a partir d’aquest binomi salut-cultura. Com us deia, només per citar-ne alguns, vull fer esment al projecte Pallapupas i al també reconegut Música en Vena. Però no només: aquesta mateixa legislatura, els departaments de Salut i de Cultura van presentar una iniciativa als museus per lluitar de manera directa contra l’exclusió social i la violència de gènere.
A manera de fermall, i reprenent el que he exposat a l’inici de l’article, voldria convidar-vos a llegir la declaració completa subscrita per l’Aliança del Patrimoni. En català, la podeu trobar a la pàgina web de l’Institut Ramon Muntaner, l’IRMU (www.irmu.org), i veureu que té un to marcadament propositiu que es concreta en un total de set solucions relacionades entre si per tal de convertir el patrimoni cultural en un element catalitzador a favor del canvi en positiu. Les mesures són: guarir Europa; una manera de ser Europa; transformació digital d’Europa; una Europa verda; una Europa regenerada; l’experiència d’Europa i, per acabar, abraçar el món.
Un pèl abstracte, en soc conscient, però si ho llegiu recordant allò que defensa l’Agenda 2030 hi trobareu una harmonia tant en el fons com en la forma.