EL DIA DE LA MARMOTA

Fa uns dies em van convidar a fer una xerrada sobre el fenomen del pistolerisme, que va néixer, ara fa cent anys, en un moment en què es lluitava a peu i a cavall per defensar els drets laborals. Perquè ara fa un segle se’n van obtenir molts, de drets laborals. I ara em fa l’efecte que se n’estan perdent, de drets, desaprofitant la feina que fa cents anys van fer moltes persones. Algunes s’hi van jugar la vida i d’altres la van perdre per aconseguir-los. Com per exemple, Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, el líder anarcosindicalista de la CNT, assassinat el 1923 pels pistolers del sindicat lliure. El sindicat era el braç armat d’alguns membres del sector empresarial, que en col·laboració amb les forces de seguretat de l’Estat reprimien de manera violenta les vagues i els moviments obrers. La trista, crua i amarga realitat dels anys vint –en cap cas els consideraria els feliços vint– no és la que tenim ara perquè no hi ha la violència pistolera, però per poc que parem atenció ens adonarem que cent anys després han canviat ben poques coses. La història es repeteix. L’escletxa és econòmica i social. El detonant és el mateix. Ara fa cent anys, els obrers es van plantar perquè els empresaris estaven en una situació de privilegi i guanyaven molt i, en canvi, els treballadors pencaven amb condicions precàries, indignes i mal pagats. L’arrel del problema persisteix, no s’ha resolt. Era i és econòmica i social. I amb la irrupció de la pandèmia s’ha agreujat. I per si no n’hi hagués prou, fa quatre dies vam tornar a veure com els sindicats i la patronal es tiraven de nou els plats pel cap. Ho hem vist ara fruit de la situació generada per l’acord que hauria de permetre derogar la reforma laboral.

Si els treballadors, com els obrers representats per Seguí, es mantinguessin ferms, units i persistissin en els seus objectius –fossin reivindicacions laborals o nacionals– la seva força seria imbatible. Però combatre els cants de sirenes, la corrupció i la voluntat de progressar ha estat i continua sent un dels grans reptes dels sindicats davant la patronal. Ja es va posar de manifest fa cent anys i ara es repeteix, com si fos el dia de la marmota.