UN ANY D’AQUELLES EUROPEES

Ara que tot just fa un any de les últi­mes elec­ci­ons euro­pees és un bon moment per refle­xi­o­nar al vol­tant de tot el que va suc­ceir abans, durant i després d’aques­tes elec­ci­ons que, entre altres coses, van repre­sen­tar el major tri­omf inde­pen­den­tista des de la cele­bració de l’1-O, ja que Lliu­res per Europa va acon­se­guir tres escons, més d’1 milió de vots i, sobre­tot, esta­blir les bases del que ha de ser el full de ruta de l’inde­pen­den­tisme.

Els que tenien, i encara tenen, el poder a Espa­nya eren cons­ci­ents del perill que supo­sava la can­di­da­tura de Lliu­res per Europa i, per tant, fins i tot abans de les elec­ci­ons, van inten­tar impe­dir que aque­lla can­di­da­tura estigués encapçalada pel pre­si­dent Puig­de­mont, Toni Comín i Clara Pon­satí. L’encar­re­gada d’exe­cu­tar aquest atemp­tat a la democràcia par­ti­ci­pa­tiva va ser la JEC –la de Betan­cor, l’empleat de Ciu­ta­dans–, però final­ment vam acon­se­guir rever­tir aquest exa­brupte democràtic.

La cam­pa­nya va ser de tot menys sen­zi­lla, sense recur­sos econòmics, amb els caps de llista a l’exili i amb un escàs marge d’actu­ació com a con­seqüència del des­gast que va gene­rar l’intent d’escapçar la llista elec­to­ral, la pre­sen­tació d’una pro­vi­si­o­nalíssima llista alter­na­tiva, etc. Tan­ma­teix, tot això va valer la pena quan, des de Brus­sel·les, vam conèixer l’impres­si­o­nant i mas­siu suport del poble de Cata­lu­nya a la llista que repre­sen­tava la lluita sense ren­dició de l’inde­pen­den­tisme.

Aque­lla nit elec­to­ral va ser un moment de molta ale­gria, però en aca­bar la sòbria cele­bració a Brus­sel·les, Josep Costa i jo vam mar­xar cami­nant als nos­tres res­pec­tius hotels men­tre con­versàvem sobre un fet del qual érem per­fec­ta­ment cons­ci­ents: que tot ple­gat no havia fer res més que començar; els ciu­ta­dans havien fet con­fiança als can­di­dats i ara ens tocava com­plir por­tant els ja elec­tes fins al Par­la­ment Euro­peu. Poca gent es pot ima­gi­nar de tot el que vam arri­bar a par­lar aque­lla nit, però, per sor­pre­nent que sem­bli, la via jurídica la teníem pre­pa­rada des de feia molt de temps… i només calia anar encai­xant les peces i saber aguan­tar la pressió que, a par­tir d’aquells resul­tats, havia de ser enorme i recau­ria en nosal­tres.

Sabíem el que havíem de fer i quan, però no paràvem de repas­sar el guió, una vegada i una altra, per asse­gu­rar-nos que tot estava al seu lloc i que es posava en marxa en el moment ade­quat.

Des d’aquell mateix moment, el man­tra, el relat que arri­bava des de Madrid no era cap altre que repe­tir: “Hau­ran d’anar a Madrid a jurar el càrrec.” Nosal­tres sabíem que això no era així, però tant era el que diguéssim perquè, d’una banda, la maquinària mediàtica ja estava en marxa i, de l’altra, la JEC –la de Betan­cor, l’empleat de Ciu­ta­dans– tor­na­ria a jugar el seu anti­de­mocràtic i anti­jurídic paper.

Amb aquest relat inal­te­ra­ble, nosal­tres, sense ni tan sols pen­sar-ho, anàvem col·locant, en el moment oportú, cada fitxa a la case­lla cor­res­po­nent; molts, pot­ser massa, es reien de Costa i de mi, però per nosal­tres l’única cosa que real­ment era impor­tant era que teníem la con­fiança dels elec­tes i dels seus votants, que ja era molt.

El moment àlgid d’aque­lles bur­les, ja ales­ho­res molt accen­tu­a­des, es va pro­duir l’1 de juliol, quan el Tri­bu­nal Gene­ral de la Unió Euro­pea, en una decisió extra­va­gant, ens va dene­gar les mesu­res cau­te­lars i, sabent que hi havia un risc cert de detenció i lliu­ra­ment imme­diat a Espa­nya, vam haver de pren­dre la decisió que el pre­si­dent Puig­de­mont i Toni Comín no cre­ues­sin a Estras­burg per assis­tir a la sessió inau­gu­ral de la pre­sent legis­la­tura euro­pea.

La con­fiança no es va esquer­dar i vam seguir amb la par­tida d’escacs; van ser mesos inten­sos i ten­sos en els quals, entre altres coses, es va eme­tre la sentència del procés i es van cur­sar noves euro­or­dres en con­tra dels nos­tres defen­sats.

Just abans de Nadal, però, el TJUE ens va donar la raó en dues deci­si­ons històriques, les dels dies 19 i 20 de desem­bre i, de seguida, el Par­la­ment Euro­peu va reac­ci­o­nar reco­nei­xent-los com el que eren des del 26 de maig del 2019: euro­di­pu­tats. Quan el 13 de gener el pre­si­dent Puig­de­mont i Toni Comín van entrar al Par­la­ment, a Estras­burg, va cul­mi­nar una etapa ini­ci­ada ara fa un any.

Gua­nyar els escons depe­nia dels vots dels ciu­ta­dans, que no van fallar; acon­se­guir que els reco­ne­gues­sin com a euro­di­pu­tats va depen­dre de molta feina, i és bo recor­dar que mai vam dir que seria sen­zill, però sí pos­si­ble. Si tot això ha estat com­plex, cons­truir un país ho és més… La clau és posar-s’hi, no desa­ni­mar-se i, sobre­tot, no tenir por d’acon­se­guir-ho ni excu­ses per no inten­tar-ho.