Cartes des del cor d’Europa
EL MOMENT HAMILTONIÀ
“Moment hamiltonià” (de la UE) és un dels conceptes de moda aquests dies entre els mitjans de comunicació i els think tanks especialitzats en els afers europeus. Amb aquesta expressió fan referència a una decisió del tot transcendental per a la història dels Estats Units que Alexander Hamilton, un dels pares de la revolució nord-americana, va prendre el 1790. Les tretze colònies d’ultramar que havien lliurat la guerra d’independència contra la corona britànica havien quedat severament endeutades després de la seva victòria, set anys abans. Hamilton, primer secretari del Tresor sota la presidència de George Washington, va decidir que el govern federal assumís el deute de totes aquestes excolònies ja convertides en estats i que durant aquells primers anys de la independència s’havien articulat entre si per mitjà d’un model confederal.
La solvència de cadascun d’aquests estats, individualment considerats, era fràgil, i el risc d’impagament de molts era més que probable. Hamilton va cancel·lar aquests tretze deutes separats i els va unificar en un sol fons de nova creació –el “fons d’amortització de deute”– que seria responsabilitat del govern federal. Això va suprimir de cop la pressió financera a la qual estaven sotmesos cadascun dels estats i, traspassant al nivell federal aquest deute, va aconseguir reduir-ne dràsticament els interessos, cosa que va suposar un estímul gens menyspreable per a l’economia d’aquell país acabat d’estrenar.
Aquesta seria la història del moment hamiltonià vist des d’una perspectiva econòmica. Mirat des d’un punt de vista polític, la decisió de Hamilton va ser rellevant, perquè va permetre agrupar en un sol conjunt el que fins aleshores eren tretze estats dispersos. En altres paraules, va fer que allò que fins aleshores era una confederació d’estats es convertís, ja per sempre, en un únic estat federal. Contra la visió de Jefferson i Madison, partidaris d’una idea confederal de la Unió, en què el poder residís fonamentalment en cadascun dels estats, Hamilton defensava un projecte federal, en què fos el govern comú qui tingués el principal pes polític. Amb la unificació del deute, el duel entre Hamilton i Jefferson es va saldar definitivament a favor del primer.
CONFEDERAL, FEDERAL...
La diferència entre un model polític confederal, un de federal i un de centralista és prou coneguda: en el primer, les parts concentren la majoria del poder i el govern central mana realment poc; en el segon, el poder està repartit de manera equilibrada entre les parts i el govern central; en el tercer, el govern central concentra la majoria del poder. La Unió Europea és, avui, l’únic model polític netament confederal que hi ha al món. La Comissió Europea –el govern central– mana menys o, més ben dit, mana molts menys que el Consell Europeu –on s’asseuen les parts, és a dir, els estats i on, a més, les decisions importants es prenen per unanimitat, cosa que dona a cadascuna d’aquestes parts, individualment considerada, un poder notabilíssim–. La història ens ensenya que els models confederals són poc estables i han tendit a no resistir el pas del temps a llarg termini. En la majoria dels casos, o bé s’han disgregat donant lloc a una pluralitat d’estats independents –com seria el cas de l’Imperi Austrohungarès– o bé han acabat evolucionant cap a una veritable federació –a banda dels EUA, podem trobar més casos com el de la Confederació Helvètica, per exemple–. La Unió Europea, amb els seus poc més de seixanta anys de vida i la seva relativament curta història sembla confirmar aquesta “llei de les confederacions”: només pot superar l’amenaça de la disgregació fent avenços en la direcció d’una major integració federal.
Per què hi ha qui creu que la UE està vivint el seu “moment hamiltonià”? La setmana passada Merkel i Macron van fer una proposta conjunta per respondre a la brutal crisi econòmica que viuran les societats europees a conseqüència de la crisi de la covid-19: un fons de reconstrucció de mig bilió d’euros, finançat amb deute comú europeu, a distribuir entre els estats en forma de transferències –no de crèdits– sotmeses a algun tipus de condicionalitat. La iniciativa francoalemanya intentava saldar amb un compromís equilibrat la disputa que des de l’inici de la crisi ha enfrontat els països del nord i del sud de la UE. Els primers, partidaris que les ajudes siguin crèdits a retornar i fortament condicionats. Els segons, reclamant que les ajudes siguin transferències a fons perdut sense condicions. Merkel i Macron van apostar per combinar la part més raonable de cada posició: transferències (com vol el sud), però condicionades (com exigeix el nord).
Proposta de la comissió
Tornem a Hamilton. Què té de transcendental aquest pla de la Comissió, des del punt de vista polític? Hi ha tres elements centrals de la proposta que suposen passos que la UE no s’havia atrevit a fer mai fins ara: aquest fons es finançarà mitjançant l’emissió de deute per part de la mateixa Comissió; requerirà que el pressupost de la Comissió es dobli, fins a un 2% del PIB europeu, i arrossegarà, molt probablement, la creació d’impostos europeus. Es tracta de passos històrics? Si els llegim a la llum de la decisió de Hamilton de l’any 1970 d’unificar el deute dels tretze estats en un únic deute comú, potser haurem de concloure que sí.
Crear deute europeu a gran escala, dotar la Comissió d’una capacitat d’acció pressupostària com mai fins ara i posar les bases, per tímides que siguin, d’un sistema tributari europeu són probablement els passos més importants cap al federalisme que hagi fet mai la Unió Europea fins ara. Perquè la creació de la moneda única, no ens confonguem, és perfectament compatible amb un paradigma confederal, com els darrers vint anys demostren a bastament. En canvi, aquests tres passos, en cas que s’acabin confirmant, ens farien travessar la fina frontera que separa el confederalisme actual del model federal, tal com l’exemple de Hamilton ens recorda.
Passos parcials i tímids, però passos inequívocs cap al federalisme, que ens haurien de servir per reprendre alguns debats sobre el futur del projecte europeu que a Catalunya ens interessen especialment. En primer lloc, el de la democratització de la Unió i les seves institucions. La guerra d’independència de les tretze colònies es va fer al crit de “no taxation without representation”. Donarem a la Comissió la capacitat d’endeutar-se, de posar impostos comuns, li doblarem el pressupost, però els ciutadans seguirem sense triar directament els polítics que han de gestionar tot aquest poder? Avui el Parlament Europeu representa els ciutadans de la UE i formalment aprova el nomenament del president o presidenta de la Comissió. Però triar, el que es diu triar, a la senyora Von der Leyen la van triar els 27 caps de govern que s’asseuen al Consell Europeu, i encara no tots.
En segon lloc, el debat de la subsidiarietat i el paper de les regions i dels estats petits dins la UE. Per què a Catalunya li hauria d’interessar una UE més federal que no una UE confederal? Molt senzill: en un model confederal, el poder principal el segueixen conservant les parts, és a dir, els estats. En un model federal, en canvi, els estats cedeixen poder al govern central –en aquest cas, la Comissió-. I, ai las!, el nivell polític i administratiu que es complementa de manera natural amb un govern federal europeu són les regions i els estats petits, en cap cas els estats grans.
Per això, des de Catalunya, en les properes setmanes, farem molt bé d’insistir que els diners del fons de reconstrucció, en el cas dels grans estats, vagin des de Brussel·les directament a les regions i a les grans ciutats, i que siguin aquestes administracions les que, degudament acompanyades per les instàncies comunitàries, en gestionin la seva correcta, transparent i eficaç execució. En el cas d’Europa, el “moment hamiltonià” hauria de significar més federalisme, sí, però també i alhora més subsidiarietat.
