I SI ESTIGUÉSSIM VIVINT UNA MENTIDA?

En la carrera de dret, una de les primeres coses que estudies i que no se t’oblida és allò que “un és innocent mentre no quedi provada la seva culpabilitat”. És un principi fonamental en un estat democràtic i de dret. La presumpció d’innocència ha d’estar per sobre de tot.

Així és com hauria de ser però, per desgràcia, sembla que hi ha casos en què les aparences es forcen per, precisament, culpabilitzar algú d’alguna cosa que no ha fet.

El que ara s’ha conegut respecte a l’informe policial elaborat per a la instrucció de la manifestació del 8-M no és un cas aïllat. S’ha afirmat públicament que el document elaborat per la Guàrdia Civil conté manipulacions de proves testificals, utilitza articles periodístics sense cap fonament i comet errors garrafals. I aquest informe se suposa que té força probatòria davant d’un procés judicial que es pot emportar qualsevol persona pel davant.

I per desgràcia ha estat així en alguna ocasió. En diverses. En massa, tot i que això no s’hauria de produir mai en un país on se suposa que hi ha justícia.

Hi ha casos, poc coneguts per al públic general, en què s’han acabat tancant entre reixes persones que no mereixien estar a la presó. Entre altres coses, en el fet que la versió policial tingui presumpció de veracitat, fins i tot sense presentar prova, és on hi ha un dels possibles problemes: què succeeix si hi ha agents que tenen interès polític o personal a condemnar algú per criteris d’índole política o personal? Doncs que es corre el risc d’estar aparentant una condemna per un fet que no s’ha produït i en realitat es condemna per un fet que no és punible. Impensable en un estat de dret.

Ara bé: i si no estiguéssim en un estat democràtic i de dret, però ens haguessin intentat convèncer que sí?