JOSEP PLA I JORDI PUJOL

“Jo tinc algun diner a casa per anar tirant i prou, i tinc cent mil pessetes a Perpinyà, que és la primera etapa de l’exili. A Perpinyà s’hi ha de tenir alguna cosa, perquè si hi ha algun cop d’estat o... algun canvi violent de govern..., jo, servidor des vostès, no em quedaré ni un minut més en aquest país: fotré el camp immediatament. Segur. O em fotran fora, és igual.“

Aquesta confessió la va fer Josep Pla al seu confident Josep Valls durant el ressopó a la terrassa de l’Almadrava Park Hotel de Roses el 23 d’agost del 1973, tal com recull aquest últim en el llibre Històries de Josep Pla (Editorial Gavarres), reeditat tot just fa un parell de mesos. La citació m’ha revingut aquesta setmana que el president Jordi Pujol ha fet 90 anys. No costa gaire relacionar les cent mil pessetes a Perpinyà de l’escriptor de Llofriu amb la famosa deixa andorrana de l’avi Florenci que va ensorrar fa sis anys la reputació pujolista. L’anècdota de Pla ajuda a comprendre el pecat del líder. El circumscriu en l’esperit d’una època, en una pràctica de curar-se en salut de molta gent conscient que la llibertat, a Espanya, era pura excepcionalitat. Ho van experimentar els austriacistes en el segle XVIII, els liberals a principis del XIX, els federals i carlins a mitjan i finals del mateix segle, catalanistes i republicans durant el segle XX, indepes al XXI.

La deixa de l’avi Florenci és vista com la taca que ha esguerrat l’expedient de la magna obra del prohom, segons els seus exegetes, que aquests dies tornen a proliferar. En realitat, és tota la resta, allò que el desacredita. Si hi ha algú que hauria de blasmar del pujolisme són els independentistes, que han plantejat un torcebraç amb l’Estat que ell va ajudar a bastir. El patriarca convergent va invertir la seva vida política intentant que els catalans ens sentíssim còmodes a Espanya. L’encaix, en deia. Si no hagués sigut per la fúria ultranacionalista d’Aznar ho hauria aconseguit. Els únics que poden reivindicar avui la figura del Pujol estadista són els del PSC, col·laboradors necessaris de l’oasi sociovergent. Pujol va construir estructures d’estat, insisteixen els defensors. I tant. Va organitzar un aparell autonòmic copiat del patró funcionarial espanyol, una administració anquilosada, ineficient i, com a reacció a la foscor clientelista del seu llarg regnat, dotada avui d’uns mecanismes de transparència tan robesperians que converteixen el governant sistemàticament en sospitós i les seves iniciatives en un salt d’obstacles burocràtic en què la millor solució per no sortir malparat és no fer mai res i qui dia passa legislatura empeny. Seria d’agrair que l’independentisme deixés que Pujol bufi les espelmes en la tranquil·litat del seu ostracisme. Reivindicar aquest home és gairebé tan erroni com creure que l’esquerra espanyola ens ajudarà en el camí cap a la república i l’alliberament nacional.