EN BLANC I NEGRE

Fa uns dies vaig lle­gir un tuit d’un repu­tat pena­lista en què esmen­tava una sentència del Tri­bu­nal Suprem en la qual, lite­ral­ment, es rao­nava que: “Quan s’usa la pre­tesa lli­ber­tat per part de qui uti­litza el dis­curs de l’excés puni­ble en les expres­si­ons, s’està duent a terme una rup­tura en l’exer­cici de la lli­ber­tat, que passa a cons­ti­tuir-se en lli­ber­ti­natge.” Davant d’un rao­na­ment d’aquest tipus, no em va que­dar més remei que acu­dir a aquest jurista i dema­nar-li la referència de la sentència que, per a la meva sor­presa, no era del segle XIX sinó del XXI.

La sentència, en la seva posició majo­ritària –perquè conté un encer­tat vot par­ti­cu­lar–, s’endinsa en els labe­rints de la història per inten­tar atra­par-nos en un pas­sat que cada dia es fa més pre­sent: el del tota­li­ta­risme reac­ci­o­nari dels que són incapaços de com­pren­dre que la lli­ber­tat ha cos­tat molt gua­nyar-la i que molts no estem dis­po­sats a per­dre-la de nou.

No podem pen­sar que la frase citada és un rellis­cada del Suprem; en rea­li­tat, és una línia de pen­sa­ment que s’argu­menta acu­dint, fins i tot, a John Stu­art Mill i, lite­ral­ment, a l’“antiga Grècia (any 507 a. de C.)”, on “la lli­ber­tat tenia dos aspec­tes: la lli­ber­tat política i la lli­ber­tat indi­vi­dual, i la lli­ber­tat d’expressió era un aspecte molt impor­tant de la lli­ber­tat indi­vi­dual”.

Per a un sec­tor majo­ri­tari del Suprem, i tal com es veu en l’esmen­tada sentència, “aquest dis­curs de l’excés ver­bal puni­ble no entra en la pre­tesa lli­ber­tat d’expressió, sinó que entra en el que es podria ano­me­nar com a lli­ber­ti­natge d’expressió, que sí que reu­neix els ele­ments dels tipus”. Per tant, no una vegada sinó en més d’una, el dret a la lli­ber­tat d’expressió es con­fon amb el que ells ano­me­nen el “lli­ber­ti­natge d’expressió”.

Aquesta sentència, amb data del 7 de maig del 2020, dic­tada en ple con­fi­na­ment, fa cas omís de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, del mes de febrer, per la qual s’anul·la la con­demna impo­sada pel Suprem al músic César Straw­berry per uns tuits. El Cons­ti­tu­ci­o­nal va dir, clara­ment, que a Straw­berry se li va vul­ne­rar el dret a la lli­ber­tat d’expressió, de la mateixa manera que ara es torna a vul­ne­rar en ano­me­nar-lo “lli­ber­ti­natge d’expressió”.

El Suprem, aquest òrgan que s’encar­rega d’enju­di­ciar polítics dis­si­dents, coneix per­fec­ta­ment la sentència Straw­berry del Cons­ti­tu­ci­o­nal i la sòlida juris­prudència del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans (TEDH) sobre l’abast i el con­tin­gut del dret a la lli­ber­tat d’expressió, que no és lli­ber­ti­natge. Ales­ho­res, cal pre­gun­tar-se: per què insis­teix una vegada i una altra a vul­ne­rar-lo?

De res­pos­tes, n’hi ha mol­tes, però les més clares són: no estan dis­po­sats a aban­do­nar una línia de pen­sa­ment retrògrad, ober­ta­ment fran­quista, ni a accep­tar dis­sidència de cap tipus però, sobre­tot, estan jugant amb els tem­pos sabent que quan el TEDH els revo­qui la sentència, si no ho fa abans el Cons­ti­tu­ci­o­nal, d’una banda l’avui con­dem­nat ja haurà com­plert la pena i, de l’altra, segu­ra­ment els enxam­parà jubi­lats i el “lli­ber­ti­natge d’expressió” el paga­rem entre tots perquè Estras­burg no con­demna jut­ges sinó estats.

Sentències així s’estan dic­tant cada dia i estan ser­vint per escul­pir un pano­rama en blanc i negre, en què els seus autors i els que els donen suport, se sen­ten molt més còmodes que en la poli­cro­mia pròpia de qual­se­vol democràcia. Una sentència així ens arros­sega a un fran­quisme que alguns s’entes­ten a reviure i d’altres a donar ple­na­ment per superat quan, la veri­tat sigui dita, ni està del tot viu ni ha estat mai superat... sim­ple­ment està latent i surt a relluir sem­pre que pot.

Si se’m per­met el “lli­ber­ti­natge d’expressió”, cal que ens ado­nem que aquest tipus de reso­lu­ci­ons, i el poder que tenen els que les dic­ten, són un dels majors perills per a una tron­to­llosa democràcia que fa aigües per tot arreu. Aquest pen­sa­ment fran­quista, obert i des­ca­ra­da­ment rao­nat en aquesta sentència, no és una excepció, sinó una rea­li­tat que s’ha de com­ba­tre amb totes les for­ces.

Aquest tipus de reso­lu­ci­ons, que no són excep­ci­o­nals, ens han de fer medi­tar sobre on està l’autèntic pro­blema per tran­si­tar cap a una democràcia plena i no tute­lada; aques­tes sentències són, jus­ta­ment, la millor mos­tra de com de lluny estem d’Europa i que a prop que tenim el fran­quisme... Seguir mirant cap a una altra banda, auto­com­pla­ent-nos d’una tran­sició que ha estat de tot menys exem­plar, al final acaba sent com­pli­ci­tat.