MERKEL I LA UE: FASE 3

Quan va arribar la gran recessió del 2008, aquella crisi que segons Sarkozy havia de servir per “refundar el capitalisme sobre unes noves bases ètiques”, Angela Merkel ja feia tres anys que era cancellera. La posició alemanya davant d’aquella crisi –liderada intel·lectualment per seu ministre de finances, Wolfgang Schäuble– va ser responsabilitzar cada país europeu de la seva situació. Alemanya, i amb ella la resta de països del nord de la UE, van defensar una versió rígida, simple i injusta de la tesi del “risc moral”: cal evitar els incentius que porten els països a tenir comportaments econòmics irresponsables. Si els estats del sud de la UE estan devastats econòmicament a causa de les seves males praxis, no seria una bona idea pagar-los els plats trencats, perquè aleshores mai aprendran la lliçó i les causes de la seva mala situació econòmica quedaran sempre sense corregir –això és, més o menys, el que van a dir els estats europeus rics del nord.

La tesi del “risc moral” tenia, en aquell context, dos problemes importants. El primer, que no era certa. La crisi havia tingut el seu l’origen en l’epicentre del sistema financer mundial –els EUA– i la deplorable regulació dels mercats financers globals havia permès la seva propagació per la resta d’economies. Les responsabilitats de la crisi a Espanya, a Itàlia o a Grècia era de les seves elits polítiques i empresarials i el seu “capitalisme d’amiguets”, sí, però també dels bancs alemanys i francesos que en el cas d’Espanya, per posar un exemple, havien jugat a invertir alegrement en una banca que tothom sabia que estava perillosament exposada al sector immobiliari i la seva bombolla insostenible. Qui ha de valorar el risc d’un crèdit? L’entitat que el concedeix o el client que el demana sense saber ni un borrall de finances? La responsabilitat és, com a mínim, compartida.

Tanmateix, el problema de la tesi del “risc moral” no era només que atribuís en exclusiva als països del sud una culpa que en realitat era de tots. El més greu d’aquesta tesi és que forçava els països del sud a una política d’austeritat fiscal que, tal com havien alertat la majoria d’economistes seriosos, va tenir efectes procíclics i no va fer res més que agreujar la gravetat de la recessió. Les retallades van fer que als països mediterranis de la UE la crisi econòmica fos més llarga i més profunda del que ho hauria estat si des del primer moment, ja des del 2009, s’hagués optat per una altra estratègia.

Així, d’aquella crisi i de la manera de gestionar-la es poden extreure lliçons per al conjunt de la UE: l’austeritat és contraproduent i allunya els països dels objectius que suposadament pretén assolir; quan la recessió de l’economia real s’acaba traslladant, tard o d’hora, als mercats de deute públic de països com Itàlia i Espanya, es pot endur l’euro pel davant; que els països que formen l’eurozona intentin salvar-se per si sols potser pot funcionar en el curt termini, però a llarg termini sembla una estratègia destinada al fracàs. Compartir moneda vol dir, poc o molt, estar en el mateix vaixell: si s’enfonsa, es pot acabar enfonsant per a tots.

Tot això no vol dir que no puguem extreure, també, lliçons nacionals de la crisi del 2009. Pel que fa a les causes (secundàries) de la recessió en cada país: la insensatesa de la banca espanyola amb la bombolla immobiliària, per exemple, és indiscutible. O pel que fa a la manera de respondre davant la crisi: el sistema laboral alemany en l’àmbit de la indústria té una certa lògica cooperativista, que permet que els ajustos en el mercat de treball es facin via reducció de jornada i de salaris, i no via atur, mentre que el mercat laboral espanyol fa els ajustos a còpia d’acomiadar el personal. La diferència entre l’increment de l’atur entre els dos estats durant els anys 2009 i successius és eloqüent i escandalosa.

El paradigma de l’austeritat va aguantar tres anys –massa, certament–. Però el 2012 ja era clar que el rescat de Grècia havia estat un fracàs. Els mercats del deute atacaven les primes de risc italianes, espanyoles i franceses sense pietat i ja tothom sabia que la recepta grega era inaplicable per als tres països grans del sud de la UE. Va ser al juliol d’aquell any quan Mario Draghi, que ha passat a la història com “el salvador de l’euro”, va dir la seva cèlebre frase: “El BCE farà tot el que calgui per preservar la unió monetària. I creguin-me, serà suficient.” L’endemà els mercats de deute van començar a recular immediatament.

L’entrada en escena del BCE va marcar el principi del final de la crisi econòmica i l’inici de la recuperació. Una intervenció que, tanmateix, s’executaria en contra d’aquells que fins aleshores havien marcat la pauta de l’ortodòxia fiscal des d’Alemanya, amb Jens Weidman, president del totpoderós Bundesbank, al capdavant. Merkel, tanmateix, va abandonar la posició proausteritat que havia defensat fins a aquell moment i, en la pugna entre Weidman i Draghi, es va alinear sense escarafalls però obertament amb el segon. La declaració francoalemanya donant suport a la política d’expansió monetària del BCE, pocs dies després de les històriques paraules de Draghi, certificava el gir de la cancellera.

La UE havia trigat quatre anys a reaccionar. Havia calgut que l’economia grega caigués per un precipici i que la italiana i l’espanyola estiguessin a punt de caure-hi perquè el govern alemany permetés que el BCE fes allò que hauria pogut fer des del principi de la crisi i que no li havien deixat fer fins aleshores. De fet, la veritable política d’estímul de les economies del sud de l’euro no arribaria pròpiament fins al 2015, tres anys més tard, amb les anomenades polítiques monetàries d’expansió quantitativa (QE: quantitative easing). Però la conclusió de tot plegat era que les lliçons europees de la crisi començaven a ser reconegudes: un cop confirmat que les retallades no reactiven l’economia –els ortodoxos suposen que la inversió privada reapareix com el mannà quan es redueix el dèficit públic–, quan la idea que cadascú s’espavili i resolgui el seu dèficit tot solet a còpia de retallades es demostra inútil, aleshores el BCE va al rescat dels estats, finançant-los no directament, però si indirectament.

Teòricament, les polítiques de QE s’havien d’acabar l’agost del 2019. Però la tardor següent va irrompre el coronavirus, el nou i inesperat protagonista de l’economia europea –i mundial–. A principis del 2020, la recent estrenada presidenta del BCE, Christine Lagarde, es va afanyar a fer la seva versió del “wathever it takes” de Draghi. Allò que en la crisi anterior havia costat més de quatre anys, aquesta vegada s’aconseguia en menys de quatre setmanes. Què havia canviat?

D’entrada, aquest cop semblava molt difícil, per no impossible, al·legar la tesi del risc moral per anar en contra de la intervenció del BCE i de la solidaritat entre els diferents països de la UE. Si el responsable de la crisi és un virus que ens amenaça a tots per igual, com podríem responsabilitzar els diferents països de la UE de la seva crisi econòmica? I si la causa de la crisi no són les praxis econòmiques irresponsables, aleshores ja no existeix el risc que l’ajuda vinguda d’Europa les incentivi. Si el 2009 els estats del nord van atribuir al sud una culpa que en realitat era de tots, el 2020 potser serà més fàcil fer entendre que la culpa no és de ningú.

En segon lloc, aquesta vegada la consciència que l’eurozona no pot funcionar si una part dels seus membres cauen en una recessió aguda –i que, per tant, la crisi dels estats del sud pot acabar repercutint negativament en l’economia dels estats del nord– sembla més clara. Aquesta és la raó de la declaració de Merkel segons la qual “l’estat nació per si sol no té futur”. Dels discursos altisonants –però no per això equivocats– dels líders europeus apostant per una sortida solidària de la crisi. “O ens en sortim junts o no ens en sortim”, és el mantra oficial aquests dies a les institucions europees.

Tanmateix, la història com sabem no acaba aquí. Més enllà de l’activisme monetari del BCE, aquesta vegada la reacció de la UE davant la crisi incorpora una novetat que no seria exagerat qualificar d’històrica: la creació d’un fons de recuperació, finançat per mitjà de deute comú europeu, que emetrà la Comissió Europea i que permetrà doblar el pressupost d’aquesta institució, la qual es gastarà tots aquests diners en programes pensats per fer sortir de la crisi els països més afectats econòmicament per la pandèmia. Com de costum, una declaració francoalemanya ha donat l’impuls decisiu a aquesta solució.

Però si seguim atentament la cronologia dels fets dels quatre darrers mesos, veurem que l’entusiasme alemany amb la idea d’un fons finançat amb deute comú, al principi de la crisi i fins fa tot just un mes, era molt escàs. Per què, doncs, aquest nou i transcendental gir de Merkel? A mitjans de maig, un actor inesperat va entrar en escena: el Tribunal Constitucional alemany, aliant-se amb l’ortodòxia weidmaniana, es va despenjar qüestionant la constitucionalitat del bazuca monetari del BCE, que uns anys abans havia rebut la benedicció del Tribunal de Justícia de la UE. A banda del terrabastall jurídic que suposa que el TC del país més gran de la UE qüestioni les decisions del TJUE, la sola possibilitat que el BCE perdés la seva capacitat d’acció deuria generar calfreds a més d’un líder europeu només de pensar-hi. No en va aquesta sentència dels jutges de Karlsruhe ens retrotrauria a l’escenari previ al 2012, del qual ja sabem les conseqüències.

Fonts que es pretenen ben informades han explicat aquests dies a la premsa europea que la sentència del TC alemany ha estat determinant perquè Merkel es decidís a fer el pas en favor del fons de reconstrucció i el deute comú. Perquè si el paraigua del BCE perilla, aleshores ja només queda la carta de la política fiscal comuna. És més, sembla que Merkel fins i tot seria partidària que, quan arribi el moment de retornar aquests diners, a partir de l’any 2027, s’hagi instaurat un sistema tributari europeu, amb impostos propis, que garanteixi a la Comissió una autonomia financera molt superior a l’actual. Un dels avenços més rellevants de la UE en moltes dècades, si és que s’acaba produint.

Tot això seria menys versemblant si no fos perquè el primer semestre del 2021 la presidència de la UE correspondrà a Alemanya. Podria ser que la cancellera volgués deixar com a llegat polític –tot corregint de manera considerable les posicions inicials del seu mandat– una major integració federal de la UE, per mitjà d’un sistema fiscal europeu? Una proposta així, per cert, implicaria la modificació dels Tractats de la UE, tasca àrdua, per no dir titànica, perquè requereix la unanimitat de tots els estats membres. Només Alemanya, amb la veterana i respectada Merkel al capdavant, pot arribar a plantejar-se un objectiu de tanta ambició.

De la cancellera en fase 1, convençuda de l’austeritat, vam passar l’any 2012 a una Merkel en fase 2, còmplice de les polítiques d’expansió monetària de Draghi. Aquest 2020 hem vist una nova Merkel en fase 3, beneint l’emissió de deute europeu i les transferències directes als estats més tocats per la crisi. La veurem l’any 2021 anant encara més enllà, liderant la reforma dels Tractats per tal de dotar la UE d’una capacitat d’acció fiscal mai coneguda fins ara? Com de lluny ens durà Merkel en fase 3?