ELS UNIFORMATS ENS FAN POR

Els uni­for­mats, mili­tars i cos­sos de segu­re­tat, ens fan por. És difícil dir si és una por atàvica per com han fet valer el poder de les armes al llarg de la història, pels abu­sos i les coer­ci­ons que n’anem sabent o perquè ens fa basarda veure’ls com el reflex armat de la pre­potència i la into­lerància que nia dins la nos­tra soci­e­tat. Si de veri­tat fóssim en un con­text democràtic, res d’això no ens pre­o­cu­pa­ria perquè el govern en el qual dele­guem la gestió pública s’ocu­pa­ria que aques­tes uni­tats fos­sin, con­cep­tu­al­ment i pràcti­ca­ment, veri­ta­bles ser­vi­do­res de la ciu­ta­da­nia. Però les coses no van així: la por que ens fan aquests cos­sos ens fa ren­dir al seu cor­po­ra­ti­visme i, ales­ho­res, o bé n’hi posem un d’ells matei­xos a coman­dar-los o bé hi posem algú que s’hi age­no­lla sub­mi­sa­ment al davant. Fins que no can­viem aquesta acti­tud, fins que el coman­da­ment civil no sigui capaç d’impo­sar-los pau­tes de ser­vei lliu­res de pre­ju­di­cis polítics, sexis­tes o raci­als, només podrem con­si­de­rar-los for­ces d’inti­mi­dació, ins­tru­ments de domini, i no un ser­vei públic.