JO VULL SER REI

Jo vull ser rei, la tonada de la mítica cançó d’Els Pets (Brut Natural, 1994), denunciava amb alegria l’abús de poder, la confusió entre l’esfera privada i la pública i la pàtina de discreció que, durant dècades, la premsa oficial i la rosa van abocar sobre els escàndols de la seva vida. Aquesta setmana, els lletrats del Congrés es van oposar a la possibilitat d’investigar-lo i la mesa de la cambra va rebutjar amb els vots del PP, Vox i el PSOE l’obertura d’una comissió d’investigació. Tot just una setmana després que la fiscalia del Tribunal Suprem anunciés una investigació pel presumpte cobrament de comissions per la construcció de l’AVE a l’Aràbia Saudita. Aquests fets, ocorreguts després de la seva abdicació el juny del 2014, podrien comportar la pèrdua de la inviolabilitat que reconeix la Constitució en l’article 56. Aquest mateix article, fet a dit i a mida perquè la Transició inclogués en el mateix paquet l’arribada de la democràcia i la inclusió de la corona com a continuïtat del règim franquista, és el mateix que defineix les funcions del cap d’estat i la “inviolabilidad, irresponsabilidad y refrendo” del rei. Resumint, el rei mai té la culpa de res perquè tots els seus actes són referendats pel govern executiu en l’article 64. “Atado y bien atado”.

Mentre fora d’Espanya s’investiga i s’especula, aquí encara s’intenta frenar les investigacions sobre les corrupteles del vell rei. La majoria de la premsa publicada troba un encert i un gest de valentia que Felip VI renunciés preventivament a l’herència del seu pare com a primer beneficiari d’un compte offshore a Ginebra d’uns 65 milions d’euros i li retirés l’assignació pública com a exmonarca (una pensió vitalícia de més de 187.000 euros). Una declaració patriòtica feta, curiosament, en les primeres 24 hores de l’estat d’alarma i després d’un any de saber-se’n coneixedor.

Aquesta petita quantia de Joan Carles I equival a uns 300 anys de sou públic i se’n desconfia després que mitjans com ara Forbes i The New York Times l’hagin situat durant anys com un dels caps d’estat amb més fortuna, entre 2.000 milions d’euros i 1.800 derivats dels seus negocis privats. Alguna cosa no quadra. És possible que la investigació al Suprem no sigui res més que una legitimació a l’actual rei per intentar guanyar distància amb el rei emèrit. Però, si la Constitució feta a mida blinda d’inviolabilitat i d’irresponsabilitat el rei en el seu exercici, qui ha avalat o encobert en els seus suposats negocis privats? Que l’statu quo corri a evitar debatre’ls (els dos grans partits que s’han alternat els executius i una de les seves escissions) fa malpensar. Algú té por d’aixecar les catifes. No sigui que, de polseguera, n’hi hagi molt més enllà dels murs que guarden la corona.