UNA IMMENSA CLAVEGUERA Vista enrere

Aquesta setmana s’ha donat a conèixer un informe de la CIA (l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units) que confirma allò que tothom, menys el jutge del cas, sabia: que la X dels GAL era el president del govern espanyol, Felipe González. O, dit en altres paraules: que aquella guerra bruta no era una operació ordida des de les clavegueres per quatre despenjats, sinó des del despatx presidencial. La notícia, com es poden imaginar, no ha provocat cap reacció en l’afectat, ni en el govern del seu partit, ni en l’oposició espanyola. I ha coincidit amb una altra revelació, en aquest cas de caire diví. En una conversa amb Benet XVI, el responsable polític de la policia patriòtica contra l’independentisme, Jorge Fernández Díaz, va revelar que el papa li havia confessat que el diable coneixia “els serveis prestats per Espanya a l’Església de Crist, a la missió d’Espanya, a l’evangelització d’Amèrica, el paper durant la Contrareforma, la persecució religiosa durant els anys trenta”; i, per aquest motiu, “volia destruir Espanya” a través dels independentistes. Molt probablement, la imatge que els vingui al cap quan sentin a parlar del dimoni sigui la dels Pastorets de Folch i Torres; uns personatges entranyables que només surten del seu cau per les festes nadalenques. Però el dimoni de Jorge Fernández Díaz i Ratzinger és molt més perillós. En aquests moments, està empresonat, tenallat; però amenaça de destruir Espanya, la nació que va tenir com a enemics el contubernio judeo-marxista-masónico; i, ara, pel que sabem també, el diable. La coincidència de les revelacions de la CIA i les confessions de Jorge Fernández Díaz ens revela fins a quin punt s’equivoquen els que parlen de les clavegueres de l’Estat. La pudor que desprenen les institucions espanyoles, que també és la dels fons reservats de Roldán o la de les comissions de la corona amb les dictadures de l’Orient Mitjà, no prové de les clavegueres, sinó dels despatxos de La Moncloa, de la centraleta de La Zarzuela, dels jardins del CNI, de les sales de reunions del Tribunal Constitucional i qualsevol racó imaginable. De fet, ja fa molts anys que l’Estat espanyol (ens referim a la burocràcia i els seus governants, no al país) s’ha convertit en una immensa claveguera.