QUÈ VOL DIR SER PATRIÒTIC

Aquestes últimes setmanes tornen a emergir amb intensa catipén els efluvis de les clavegueres de l’Estat espanyol. La CIA ha desenterrat un secret sepultat pel règim del 78 amb la calç viva de la desinformació, amb relació a la creació dels sinistres GAL, que van protagonitzar els episodis més sinistres del terrorisme d’estat durant la dècada dels vuitanta. Una trentena de morts i la perenne sospita que el president del govern de torn, Felipe González, en va ser l’impulsor principal. La revelació, al PSOE, li esclata en plena batalla per la destitució del coronel Pérez de los Cobos, un altre sinistre exemple del que es considera policia patriòtica de l’Estat.

Aquí és on volia arribar: policia patriòtica. L’ús de les paraules i la combinació de substantius i adjectius no és mai innòcua. Encara més, com passa en aquest cas, pot arribar a pervertir i tergiversar la definició original d’un concepte. Què volem dir quan diem patriota? En el cas que ens ocupa, aporta un enfocament pejoratiu, associat a persones a les quals la raó d’estat els obliga al joc brut. Un patriota seria un fanàtic amb el sentit del deure exacerbat que prioritza el sentit d’estat per sobre de la llei.

Però, és realment això, ser un patriota? La mateixa setmana que la premsa nostrada feia circular el concepte i nosaltres, en llegir-ho, n’interioritzàvem el sentit induït, als Estats Units l’alcaldessa de Seattle, Jenny Durkan, enmig de les protestes antiracistes arran de la mort de George Floyd, va respondre a les amenaces totalitàries del president Trump amb aquestes paraules: “Reunir-se i expressar legalment els drets, exigint que ho fem millor com a societat, no és terrorisme, és patriotisme.” En aquesta frase el significat de patriotisme és radicalment oposat al que li donem per aquests verals quan definim les rates policials. No és qüestió menor. Regalar el concepte als intolerants i repressors ens surt molt car. Un patriota per a qualsevol demòcrata hauria de ser, seguint l’exemple de la batllessa de Seattle, algú que vetlla pel bé dels compatriotes. Lliurant el terme als intransigents deixem a les seves mans la pàtria, que no és altra cosa que l’àmbit on s’exerceix la ciutadania. Són policies corruptes, doncs. De patriotes, res.

(PD: Quan m’assec davant de l’ordinador per redactar un article, fa temps que començo imaginant com enfocarien el tema escollit opinadors enyorats com ara Tià Salellas i Miquel Pairolí. No pas perquè pensi com ells, ni perquè pretengui imitar-ne l’estil i els arguments. Simplement són referents, llums en la boira que m’ajuden a ordenar les idees, encara que sigui per acabar navegant en un altre rumb. A partir d’aquest article he començat a pensar, també, què en diria i com ho escriuria en Manuel Cuyàs. Descansa en pau, mestre.)