TOTHOM SAP QUÈ VA PASSAR?

Aquesta setmana han aparegut uns papers de la CIA on assenyalen clarament Felipe González com a coneixedor del que es gestava en el seu govern amb els GAL. Les portades dels mitjans principals han guardat un estricte silenci sobre l’assumpte. Les cadenes de televisió i de ràdio bàsicament han fet el mateix. Com si el que s’assenyala en aquells documents no fos suficientment greu per generar, almenys, debat social respecte a això.

Diverses formacions del Congrés dels Diputats com ara EH Bildu, ERC, JxCat, el PNB, la CUP i el BNG han registrat la creació d’una comissió d’investigació per esclarir les responsabilitats i els vincles amb els GAL dels governs presidits per Felipe González. Grups polítics independentistes i/o nacionalistes. Cap d’aquests de circumscripció estatal.

El PSOE ha perdut la seva grandíssima oportunitat per esvair l’ombra de la sospita i aclarir tot el que sigui necessari: hauria d’haver estat el primer, Pedro Sánchez, a demanar aquella comissió per aclarir qualsevol tipus de dubte que hi pugui haver en la societat sobre aquest tema tan greu. Però han preferit considerar que calia restar-li credibilitat (PSC), o bé girar full i mirar cap endavant (Margarita Robles). Solament els del partit socialista basc han tingut la decència de plantar cara al gerro xinès i parlar clarament: Felipe González hauria de ser convidat a abandonar el partit. El Partit Popular també calla. Caldria preguntar-se per què. Potser perquè aquesta enorme brutalitat pot esquitxar-los, qui sap.

Però el silenci més dolorós, el més difícil de gestionar, és el d’Unides Podem. Aquelles paraules dites per Echenique en justificar que la seva formació morada no participarà en la petició de la comissió d’investigació se m’entravessen i em fan mal. “Tothom sap què va passar”, ha dit, per donar a entendre que ara no toca parlar d’això, que ja no és temps de posar negre sobre blanc amb tot tipus de detalls el que qualsevol ciutadà mereix saber. Ara, diu Echenique, “hi ha altres prioritats” i posar això sobre la taula “pot distreure”.

La veritat mai pot distreure. La transparència en democràcia mai és una distracció. És deure, és obligació, és justícia. I no, no tothom sap què va passar. Encara més, gairebé ningú sabem el que realment va ocórrer i per això és fonamental que se sàpiga.