MENTRESTANT ES BARALLEN...

Em venia de gust tor­nar-me’l a lle­gir i me’l vaig empas­sar d’una tirada. Es tracta del lli­bre Jesús. Un per­fil biogràfic (Proa, 2004) del doc­tor en ciències bíbli­ques Armand Puig i Tàrrech. A banda de l’objec­tiu cen­tral, que no és altre que el de nar­rar magis­tral­ment qui era Jesús de Nat­za­ret, l’autor ens dona una visió glo­bal de l’època en què el lec­tor no espe­ci­a­lista, tal com ell mateix escriu en el preàmbul, pot tro­bar ele­ments per anar-se for­mant una imatge no només del per­so­natge cen­tral, sinó també del marc geogràfic, sociològic i polític. És en aquest aspecte, en el polític, on els jueus dels ter­ri­to­ris de Judea, Gali­lea i Perea em van recor­dar una escena de la pel·lícula dels Monty Pyt­hon La vida de Brian, una crítica des­car­nada de la soci­e­tat jueva, sot­mesa al domini de l’imperi romà. L’escena on es bara­llen entre ells des de posi­ci­ons dife­rents (recordo el Front Judaic Popu­lar i la Unió Popu­lar de Judea) és cal­cada al que va suc­ceir durant la pri­mera guerra jueva. Immer­sos en bara­lles esgo­ta­do­res, cada un tibant la corda per inten­tar gua­nyar entre la misèria i pro­cla­mant uns i altres que els ene­mics, els romans, des­a­pa­rei­xe­rien com si fos­sin un bolado i que de cop i volta es faria el mira­cle de la lli­ber­tat, van acon­se­guir l’efecte per­vers que pro­voca la desunió. I la gent que espe­rava amb delit una solució defi­ni­tiva a tanta injustícia i deso­lació, es va que­dar mirant el cel sense enten­dre res. “Per què es bara­llen?” Per què es bara­llen, ens pre­gun­tem també els cata­lans? Els pro­fe­tes, els que són pro­cla­mats líders d’uns esten­dards par­ti­dis­tes i que par­len i par­len perquè ells sí que en saben, pot­ser no s’ado­nen de com és de dece­be­dor tot ple­gat. Bara­lles per con­ti­nuar admi­nis­trant una auto­no­mia? Ja ho tenen això els pobles vençuts. Quan no poden amb l’ene­mic, la lluita per una engruna de poder es con­ver­teix en el prin­ci­pal focus d’atenció. Una altra pedra a la sabata per a un poble que estava dis­po­sat a tor­nar a cre­uar el desert, però que l’havia ima­gi­nat envol­tat d’oasis fron­do­sos on ani­rien omplint les can­tim­plo­res amb aigua fresca i així, anar-hi anant, arri­bar fins a la terra pro­mesa.