EMPLASTRES ICONOCLASTES

Dis­si­mu­lat sota la densa màscara amb què la covid-19 ha embo­li­cat les nos­tres vides, cir­cula arreu del món un virus menys letal però espe­ci­al­ment agres­siu per al sen­tit comú: la ico­noclàstia. Es pot com­pren­dre que hi hagi monu­ments en honor de fets i de per­so­nes que siguin incòmodes o ofen­sius en deter­mi­na­des comu­ni­tats i que els vul­guin eli­mi­nar, però no es pot accep­tar la impo­sició monolítica i uni­ver­sal de la seva aversió sota hipòcri­tes dis­fres­ses de soli­da­ri­tats trans­històriques. Si s’hagués de fer des­a­parèixer tot el que ens pugui recor­dar l’escla­vi­tud, el mas­clisme, el mal­trac­ta­ment ani­mal, la cor­rupció, el fana­tisme religiós, la violència o l’etno­cidi, no que­da­ria dem­peus cap ves­tigi de l’imperi romà. Per tant, no ens hem de dei­xar enco­ma­nar aquesta febre de fona­ments monolítics que pres­cin­deix de con­tex­tos tem­po­rals i cul­tu­rals i que con­vida a auto­pro­cla­mar-nos jut­ges de la història sense aten­dre cap rigor històric. Ans al con­trari, l’hem de com­ba­tre perquè el cer­vell col·lec­tiu no esde­vin­gui, com el cer­vell dels seus pro­mo­tors, un emplas­tre.