CONTRACTES MENORS

La lluita contra la corrupció ve de temps antics i està associada a la necessitat de garantir que els que ostenten el poder i la custòdia del diner públic ho facin amb seny, rigor i legalitat. En termes comuns, es tracta que ningú posi la mà a la caixa o afavoreixi de manera arbitrària i no justificada interessos particulars, finançament de partits o comissions d’intermediaris mai declarades.

Malauradament, la corrupció com a lluita en l’àmbit polític constitueix més una eina de lluita de partits que no pas un ferm convenciment d’interès general. Prova d’això és la dificultat de molts òrgans de garantia o reguladors de ser capaços de desenvolupar la seva activitat de fiscalització amb la certesa de ser escoltats i atesos, i amb això, afavorir els canvis necessaris per evitar abusos de poder.

El primer pacte contra la corrupció seria assegurar-se que no s’utilitzés de manera frívola, interessada i sobredimensionada, per anul·lar l’adversari polític o la seva reputació. En la lluita contra la corrupció és on més principis ètics s’haurien de posar en marxa.

És important saber que la normativa recent de contractació pública exigeix que les pimes i els professionals liberals tinguin cabuda en el gran pastís de l’externalització de serveis, obres, mobilitat, atenció sociosanitària... i per això cal que la fragmentació en lots de licitacions, el control de despesa i la planificació prèvia en la contractació siguin el camí prioritari. Fins ara i encara ara, els grans beneficiaris són grans empreses i grups que gestionen milions d’euros de la bossa comuna.

En el pressupost restant a les grans adjudicacions fins a l’any 2018, un tant per cent elevadíssim de la gestió pública s’ha fet a través de contractes menors, ja que aquesta fórmula de contractació permetia accelerar la gestió administrativa i també l’acció pública. La lentitud en algunes fórmules de contractació i la interdependència d’organismes interns, traslladava la sensació d’impotència a molts directius. No hi ha fracàs més gran que no executar el pressupost assignat per una feina que la ciutadania necessita i espera. Actualment, les exigències són més altes i és bo per a la integritat pública.

També és cert que hi ha dues maneres d’enfrontar-se a la gestió pública: cobrar, fer poc i fer molt soroll del que es fa, o fer molt, poc soroll i intentar impulsar acció transformadora. En general, aquesta última opció genera molts obstacles burocràtics, i també sinergies amb treballadors públics vocacionals que volen directius tècnics que facin coses més enllà de guanyar vots per als polítics que els han designat.

A la vista del cas Borràs es posa en evidència per ser equànimes, i sense entrar en valoracions sobre les garanties d’un judici just, la necessitat de fer del context administratiu i de les qüestions que s’han plantejat l’ecosistema d’aquest judici paral·lel que està vivint una dona independent sense trajectòria política i sense partit orgànic al darrere. Ella va crear un portal de lletres catalanes que quan funcionava, va ser modern, innovador i molt potent com a eina cultural. Els entramats administratius i de procediment són rellevants, també la característica especial dels contractes informàtics als quals la mateixa administració reconeix un estatuts diferent i que es veuran amb llum i taquígrafs.

La discrecionalitat no està prohibida, ja que s’ha de garantir que els professionals tinguin els mèrits per fer la feina, la lliurin en els termes contractats i cobrin allò adequat. Els tractes de favor, la inexistència de tasques o la ficció contractual s’hauran de provar. I si es va produir, n’haurà de respondre en un judici just. I si tot és fals, restituir el seu honor fins al darrer racó.

La gran corrupció és la que realment hauria de moure voluntats polítiques. I aquesta sembla que està blindada. S’ha callat i se segueix callant molt. Hi ha por. La protecció dels alertadors encara és una quimera malgrat la directiva europea. La monarquia no respon. Els GAL encara són justificats. Durant anys, a Catalunya, molts sabien de les comissions del 3% de partits rellevants, de la riquesa acumulada per alguns membres de la família Pujol, de les donacions al Palau de la Música, de licitacions emparaulades, de la problemàtica en la planificació urbanística i dels intercanvis de favors amb alguns arquitectes grans, dels despatxos d’advocats que sortien afavorits en els contractes de serveis, de la connivència per parentesc entre alguns alts càrrecs funcionarials d’ajuntaments i determinats concursos gestionats per despatxos de renom. Se sabia i se sap. I malgrat això, la inèrcia és molt més potent que la capacitat d’avançar en integritat. Només es pot anar erradicant amb eines preventives i de bona traçabilitat. Els anomenats conflictes d’interessos existeixen, i al món llatí, encara avui, costa que siguin integrats.

Sovint els organismes reguladors i de control arriben tard o no tenen mitjans. Però aquesta és una altra història. No per casualitat, la majoria estan pendent de renovació des de fa anys, esperant designacions d’experts independents de reconeguda trajectòria.