CONTRACTES MENORS

La lluita con­tra la cor­rupció ve de temps antics i està asso­ci­ada a la neces­si­tat de garan­tir que els que osten­ten el poder i la custòdia del diner públic ho facin amb seny, rigor i lega­li­tat. En ter­mes comuns, es tracta que ningú posi la mà a la caixa o afa­vo­reixi de manera arbitrària i no jus­ti­fi­cada interes­sos par­ti­cu­lars, finançament de par­tits o comis­si­ons d’inter­me­di­a­ris mai decla­ra­des.

Malau­ra­da­ment, la cor­rupció com a lluita en l’àmbit polític cons­ti­tu­eix més una eina de lluita de par­tits que no pas un ferm con­ven­ci­ment d’interès gene­ral. Prova d’això és la difi­cul­tat de molts òrgans de garan­tia o regu­la­dors de ser capaços de desen­vo­lu­par la seva acti­vi­tat de fis­ca­lit­zació amb la cer­tesa de ser escol­tats i ate­sos, i amb això, afa­vo­rir els can­vis neces­sa­ris per evi­tar abu­sos de poder.

El pri­mer pacte con­tra la cor­rupció seria asse­gu­rar-se que no s’uti­litzés de manera frívola, interes­sada i sobre­di­men­si­o­nada, per anul·lar l’adver­sari polític o la seva repu­tació. En la lluita con­tra la cor­rupció és on més prin­ci­pis ètics s’hau­rien de posar en marxa.

És impor­tant saber que la nor­ma­tiva recent de con­trac­tació pública exi­geix que les pimes i els pro­fes­si­o­nals libe­rals tin­guin cabuda en el gran pastís de l’exter­na­lit­zació de ser­veis, obres, mobi­li­tat, atenció soci­o­sa­nitària... i per això cal que la frag­men­tació en lots de lici­ta­ci­ons, el con­trol de des­pesa i la pla­ni­fi­cació prèvia en la con­trac­tació siguin el camí pri­o­ri­tari. Fins ara i encara ara, els grans bene­fi­ci­a­ris són grans empre­ses i grups que ges­ti­o­nen mili­ons d’euros de la bossa comuna.

En el pres­su­post res­tant a les grans adju­di­ca­ci­ons fins a l’any 2018, un tant per cent ele­vadíssim de la gestió pública s’ha fet a través de con­trac­tes menors, ja que aquesta fórmula de con­trac­tació per­me­tia acce­le­rar la gestió admi­nis­tra­tiva i també l’acció pública. La len­ti­tud en algu­nes fórmu­les de con­trac­tació i la inter­de­pendència d’orga­nis­mes interns, tras­lla­dava la sen­sació d’impotència a molts direc­tius. No hi ha fracàs més gran que no exe­cu­tar el pres­su­post assig­nat per una feina que la ciu­ta­da­nia neces­sita i espera. Actu­al­ment, les exigències són més altes i és bo per a la inte­gri­tat pública.

També és cert que hi ha dues mane­res d’enfron­tar-se a la gestió pública: cobrar, fer poc i fer molt soroll del que es fa, o fer molt, poc soroll i inten­tar impul­sar acció trans­for­ma­dora. En gene­ral, aquesta última opció genera molts obs­ta­cles burocràtics, i també siner­gies amb tre­ba­lla­dors públics voca­ci­o­nals que volen direc­tius tècnics que facin coses més enllà de gua­nyar vots per als polítics que els han desig­nat.

A la vista del cas Borràs es posa en evidència per ser equànimes, i sense entrar en valo­ra­ci­ons sobre les garan­ties d’un judici just, la neces­si­tat de fer del con­text admi­nis­tra­tiu i de les qüesti­ons que s’han plan­te­jat l’eco­sis­tema d’aquest judici paral·lel que està vivint una dona inde­pen­dent sense tra­jectòria política i sense par­tit orgànic al dar­rere. Ella va crear un por­tal de lle­tres cata­la­nes que quan fun­ci­o­nava, va ser modern, inno­va­dor i molt potent com a eina cul­tu­ral. Els entra­mats admi­nis­tra­tius i de pro­ce­di­ment són relle­vants, també la carac­terística espe­cial dels con­trac­tes informàtics als quals la mateixa admi­nis­tració reco­neix un esta­tuts dife­rent i que es veu­ran amb llum i taquígrafs.

La dis­cre­ci­o­na­li­tat no està pro­hi­bida, ja que s’ha de garan­tir que els pro­fes­si­o­nals tin­guin els mèrits per fer la feina, la lliu­rin en els ter­mes con­trac­tats i cobrin allò ade­quat. Els trac­tes de favor, la ine­xistència de tas­ques o la ficció con­trac­tual s’hau­ran de pro­var. I si es va pro­duir, n’haurà de res­pon­dre en un judici just. I si tot és fals, res­ti­tuir el seu honor fins al dar­rer racó.

La gran cor­rupció és la que real­ment hau­ria de moure volun­tats polítiques. I aquesta sem­bla que està blin­dada. S’ha callat i se segueix callant molt. Hi ha por. La pro­tecció dels aler­ta­dors encara és una qui­mera mal­grat la direc­tiva euro­pea. La monar­quia no res­pon. Els GAL encara són jus­ti­fi­cats. Durant anys, a Cata­lu­nya, molts sabien de les comis­si­ons del 3% de par­tits relle­vants, de la riquesa acu­mu­lada per alguns mem­bres de la família Pujol, de les dona­ci­ons al Palau de la Música, de lici­ta­ci­ons empa­rau­la­des, de la pro­blemàtica en la pla­ni­fi­cació urbanística i dels inter­can­vis de favors amb alguns arqui­tec­tes grans, dels des­pat­xos d’advo­cats que sor­tien afa­vo­rits en els con­trac­tes de ser­veis, de la con­nivència per paren­tesc entre alguns alts càrrecs fun­ci­o­na­ri­als d’ajun­ta­ments i deter­mi­nats con­cur­sos ges­ti­o­nats per des­pat­xos de renom. Se sabia i se sap. I mal­grat això, la inèrcia és molt més potent que la capa­ci­tat d’avançar en inte­gri­tat. Només es pot anar erra­di­cant amb eines pre­ven­ti­ves i de bona traçabi­li­tat. Els ano­me­nats con­flic­tes d’interes­sos exis­tei­xen, i al món llatí, encara avui, costa que siguin inte­grats.

Sovint els orga­nis­mes regu­la­dors i de con­trol arri­ben tard o no tenen mit­jans. Però aquesta és una altra història. No per casu­a­li­tat, la majo­ria estan pen­dent de reno­vació des de fa anys, espe­rant desig­na­ci­ons d’experts inde­pen­dents de reco­ne­guda tra­jectòria.