IMPOSTOS EUROPEUS

Dues discussions molt complexes i rellevants, certament. Tanmateix, n’hi ha una tercera encara més transcendental des d’un punt de vista polític, i tant o més difícil que les altres. Quan la cosa va de diners, les preguntes importants tampoc són tantes. Sabem d’on treure els diners: dels mercats financers. Quan el Consell Europeu hagi resolt la seva negociació interna sobre la condicionalitat i la distribució entre crèdits i transferències, sabrem també com i on gastar-los. Tanmateix, quedarà una pregunta pendent: com els tornarem?

Si el fons es finança mitjançant bons europeus, algun any caldrà començar a pagar els rendiments als inversors que hagin comprat aquest producte financer. I aquest any, pel que sembla, serà el 2027. Com ens ho farem quan el 2027 arribi el moment de tornar els diners –per mitjà del pagament dels interessos– que els mercats financers ens hauran deixat a partir del 2020 o el 2021? Aquest és probablement el debat políticament més rellevant de tots els que té ara la UE entre mans i, precisament per això, els líders europeus han decidit posposar-lo per a més endavant.

Se suposa que fins al 2027 encara hi ha temps per abordar aquesta discussió i trobar una proposta que susciti l’imprescindible consens dels 27 estats de la UE que una qüestió com aquesta requereix. Es tracta d’un debat políticament transcendental perquè confronta els diferents estats amb la qüestió de fons –quasi existencial– sobre què és la UE, com hauria de ser en el futur, quin és el model cap al qual volem avançar, més federal o més intergovernamental, i quin és el grau d’integració política al qual estan disposats a arribar.

Més enllà, o més ençà, de les derivades filosòfiques de la discussió, hi ha tres opcions a l’hora d’afrontar la pregunta de com tornem els diners. La primera: augmentar les contribucions dels estats membres en el pressupost de la UE. Una idea complicada. Pensem que avui dia, el pressupost europeu té tres fonts de finançament: drets de duana (vora el 15% dels ingressos totals), una part taxada de l’IVA que cobren els estats (al voltant del 13% dels ingressos) i la transferència per part dels estats membres d’un percentatge igual per a tots del seu PIB –o, per ser més exactes, de la seva renda nacional bruta–. Aquesta tercera font de finançament va néixer al seu moment com a subsidiària de les altres dues, és a dir, només s’activava si els aranzels i l’IVA no bastaven per cobrir les necessitats de despesa de la Comissió Europea. Tanmateix, des de finals dels anys noranta el seu volum s’ha triplicat i avui dia suposa més del 70% dels ingressos i, per tant, finança la major part del pressupost de la UE.

Aquesta estructura d’ingressos genera, des de fa anys i de manera inevitable, un debat políticament espinós: qui és i qui no és contribuent net a les arques comunitàries. És el tan controvertit assumpte del saldo fiscal que a Catalunya coneixem prou bé, tot i que en el cas de l’Estat espanyol el problema té unes dimensions –tant pel que fa al volum, com pel que fa al seu marc legal i polític i a l’eficiència de la seva gestió– que el fa completament diferent del cas europeu. Sigui com sigui, a la UE hi ha països que posen més diners al pressupost comunitari del que reben a través dels programes europeus i viceversa. I això, lògicament, obre tota mena de controvèrsies sobre la justícia o la injustícia d’aquests dèficits i superàvits fiscals. Controvèrsies que els partits més euròfobs dels països rics del nord de la UE aprofiten, de manera demagògica, per al seu discurs antieuropeu. Ja es veu, doncs, que aquesta segona opció no sembla una gran idea: només servirà perquè els greuges relatius als saldos fiscals i el seu ús interessat per part dels euroescèptics vagin a més.

La segona opció seria retallar el finançament dels programes de la Comissió a partir del 2027, per tal d’alliberar una part del pressupost comunitari per pagar els rendiments dels bons europeus. Seria, per així dir-ho, la menys europeista de les opcions i, molt probablement, l’opció preferida dels euroescèptics. Si els bons europeus seran, de fet, una quarta font de finançament per a la UE, arribarà un dia que, a diferència de les altres tres, aquesta nova font s’apagarà. Si arribat aquest moment els estats membres no volen augmentar les seves contribucions, la UE no només es quedarà amb els ingressos de què disposava abans de la creació del fons de recuperació, sinó que a més tindrà un deute a retornar. És a dir, els ingressos de sempre però amb una despesa nova. Per això, els poc partidaris d’incrementar les contribucions nacionals probablement seran molt partidaris que el 2027 retornem el pressupost de la Comissió a la seva dimensió precrisi, vora l’1%, tal com és ara, cosa que significaria reduir uns programes europeus que ens els anys precedents (2020-27) se suposa que hauran crescut considerablement. La resta dels ingressos quedarien disponibles, així, per començar a pagar els rendiments dels bons. L’inconvenient d’aquesta alternativa sembla prou clar: faria tornar cap enrere el govern de la UE, la Comissió Europea, després haver-la fet anar endavant durant uns quants anys, cosa poc compatible amb la visió d’aquells que volen avançar cap a una UE més forta, més integrada i més federal.

Queda, doncs, la tercera opció: construir un sistema tributari de la UE, basat en impostos comunitaris. Es una bona idea? Ho és, sens dubte, per a aquells que fa temps que reclamen que cal completar la unió monetària amb una veritable unió fiscal. Són moltes les veus que adverteixen, des de fa anys, que sense una major integració fiscal l’eurozona no serà viable a llarg termini. De fet, l’establiment d’un sistema tributari europeu seria potser el pas més important de la UE des de la seva fundació, al costat de la introducció de la moneda única.

La idea és bona, sobretot, quan analitzem els candidats: en quins impostos es podria basar aquesta política fiscal comuna? D’entrada, l’anomenada border carbon tax, un aranzel que haurien de pagar els productes importats des de fora de la UE, en funció dels nivells d’emissió de gasos contaminants del seu procés de fabricació. És a dir, un “impost verd” a les importacions que protegiria la competitivitat dels productors europeus, que en els propers anys hauran d’aplicar normes més estrictes per combatre el canvi climàtic. Una taxa així evitaria completament el desagradable debat sobre les contribucions nacionals i els saldos fiscals, perquè la seva base imposable serien les economies de fora de la UE.

A més, aquest aranzel verd és la proposta més coherent amb el New Green Deal, la gran prioritat política de les institucions europees en aquest moment històric: la transformació de l’economia europea en una economia verda i digital, o més ben dit, posar la digitalització al servei de l’objectiu de convertir la UE en una economia plenament descarbonitzada –zero emissions de CO2– a partir del 2050. Com podria Europa avançar cap a aquest objectiu tan ambiciós sense impactar en la competitivitat de les seves empreses? Unes empreses amb zero emissions requereixen unes inversions que, d’una banda, poden millorar la seva eficiència però que, de l’altra, generen uns costos a curt termini que les seves competidores de fora de la UE ara no tenen. La border carbon tax reconciliaria els dos objectius: protegiria la competitivitat del teixit empresarial de la UE en el seu trànsit cap a una economia verda.

Vegem altres candidats, sense afany de ser exhaustius. Un sistema tributari europeu es podria basar també en l’anomenada taxa Google. Les empreses de l’economia digital obtenen uns beneficis gegantins, però paguen unes sumes ridícules d’impost de societats –perquè estan altament globalitzades en un món en què els sistemes fiscals segueixen sent de base nacional–. Alguns estats de la UE han començat a implantar-la pel seu compte, però aquesta taxa té molt més sentit si es planteja a escala europea que a escala estatal. I també ens permet esquivar força bé l’incòmode debat dels contribuents nets, perquè estem parlant d’empreses globals: seria bastant forçat i artificial mirar les bases imposables d’aquest impost separades per països.

Un bon candidat és també l’impost sobre el capital que va proposar Piketty ara fa uns anys. També aquest impost té molt més sentit com a impost europeu que com a impost estatal. Aquesta taxa sobre totes les formes de patrimoni tindria la virtut –sagrada virtut– de contribuir a reduir les desigualtats en una societat europea que, molt probablement, sortirà d’aquesta crisi bastant més desigual del que ja ho era abans de la covid-19. Impostos europeus, doncs, per avançar alhora cap a una Europa políticament més integrada, amb una economia més verda però igual de competitiva, i socialment més igualitària –però només una mica, per desgràcia–. Semblen bons motius per dur-los a la pràctica.