PUIGDEMONT TORNA A MARCAR ELS TEMPS
En política, com en la guerra (bé, no són el mateix?) marcar els temps és fonamental. Has de ser tu qui decideix quan i com fas el pas –per al que sigui– i intentar que no siguin les circumstàncies les que t’empenyin a fer-lo.
De vegades, no és senzill, és clar. L’actualitat et sorprèn i s’imposa, però generalment, els millors líders polítics són els que tenen clar el calendari al seu cap: saben en quins moments hi haurà tempesta, quan amainarà, quan sortirà el sol i en quin moment és imprescindible estar callat per després trencar el silenci amb un tro acompanyat d’un llampec enlluernador.
En la meva opinió, això és el que sap fer un bon líder, un bon estratega. Demostrar que no li tremola el pols i que sap mantenir els nervis d’acer per observar, amb calma, els moviments de l’enemic (adversari, perdó).
Que Puigdemont i el PDeCAT desafinaven era evident. I ho era des de fa temps, no és res que hagi succeït de manera abrupta ni inesperada. És més, és bastant obvi que la decisió estava presa des de feia molt, molt de temps però que s’ha anunciat en el moment oportú.
L’ombra de Convergència ha estat massa allargada i, personalment, crec és una càrrega que Puigdemont no havia de suportar. És absurda la crítica de l’herència dels convergents, del “tres per cent”, que a Puigdemont l’enxampa als antípodes. Per això era necessari que ell, que ha creat la seva pròpia identitat política, marqués el camí fora d’una formació massa hipotecada.
És el moment d’unificar, d’ajuntar, per poder, en definitiva, sumar i deixar clar a l’electorat quines opcions hi ha damunt la taula. L’excés de sigles acaba diluint les opcions, i ara és el moment de consolidar-les.
