Tribuna republicana
PERSONES TRANS I ATENCIÓ SANITÀRIA
Amnistia Internacional ha publicat un informe en què analitza l’impacte de les polítiques de contenció de la covid-19 en la vida de les persones trans d’arreu del món.
En l’àmbit de la salut, les quarantenes i els confinaments, d’una banda, i la destinació de la majoria de recursos sanitaris a atendre els afectats pel coronavirus, de l’altra, els han dificultat l’accés a tractaments hormonals i han endarrerit operacions quirúrgiques d’afirmació de gènere. L’informe explica que aquestes situacions poden causar angoixa i depressió. A Catalunya, la situació descrita per Amnistia Internacional pot dificultar encara més el lent desplegament del model d’atenció sanitària a les persones trans arreu del territori.
Un exemple d’això és la situació viscuda a Manresa. A la ciutat hi un Servei d’Atenció Integral LGTBI (SAI) d’ençà del 2018. Hi falta, però, posar en marxa una unitat de trànsit, ubicada en un centre d’atenció primària, que serviria de porta d’entrada al sistema sanitari de les persones que volen iniciar un procés de transició. L’any passat, la regidora d’Igualtat, Cristina Cruz, ja va admetre que la unitat de trànsit no s’havia posat en marxa per falta de recursos econòmics, malgrat que comptava amb una ginecòloga, una psicòloga i una treballadora social formades. Què passarà amb el futur de la unitat ara que, a causa de l’emergència produïda per la pandèmia, encara hi ha menys recursos econòmics disponibles?
Sí que sabem, però, les conseqüències de la inexistència d’una unitat de trànsit per a les persones trans del Bages. Aldarull, associació activista LGTBI de referència a la comarca, explica que moltes persones no saben on adreçar-se i van pel seu compte a l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest hospital disposa, des de fa anys, de la Unitat d’Identitat de Gènere, molt criticada pels moviments trans catalans. Entre altres raons, perquè fomentava un model d’atenció que veia el fet trans com un trastorn psiquiàtric, la disfòria de gènere, que havia de ser diagnosticat en el pacient com a requisit per rebre atenció hormonal o quirúrgica. A més, segons indica Aldarull, la visió del gènere de les persones trans que tenia la Unitat era molt rígida, només considerant com a vàlides les expressions de gènere que més encaixaven amb els estereotips de gènere (nenes/dones-faldilla-rosa-jugar a nines).
Fa quatre anys, el Departament de Salut va establir la Unitat Trànsit Barcelona, situada al CAP Numància, com a centre de referència per als catalans que volen iniciar el procés de transició. El centre empra una atenció no patologitzant del fet trans i molt més respectuosa amb la diversitat de vivències de les persones del col·lectiu. Aquesta és la unitat a què el SAI de Manresa redirigeix les persones trans de la comarca. Aldarull explica, però, que hi ha qui no es pot permetre viatjar a Barcelona periòdicament per motius econòmics. A més, com que des de tot Catalunya es redirigeix a la Unitat Trànsit de Barcelona, i més recentment a la de Lleida, la llista d’espera per accedir-hi és molt llarga. A això s’hi suma que les persones que volen accedir a intervencions d’afirmació de gènere als hospitals públics s’han d’esperar tres o quatre anys un cop ho han demanat. La Instrucció 14/2017 del CatSalut, referent a la implantació del model d’atenció a les persones trans, estableix que s’hauran de desplegar unitats de trànsit de referència territorial si la demanda ho requereix. En el cas del Bages, així com de tantes altres comarques catalanes, sembla que sí que hi escau.
El juny és el mes de la reivindicació LGTBI. Casos com els de les unitats de trànsit ens recorden que la lluita del col·lectiu va més enllà del lema “estima a qui vulguis i com vulguis” i que no n’hi ha prou que les institucions facin piulades a Twitter de celebració o pengin pancartes i banderes desobeint la justícia espanyola. Els drets de les lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersexuals i asexuals s’han de garantir cada dia.
