LES DARRERES CARTES DE L’INDEPENDENTISME

A l’independentisme li queden poquíssims actius per oferir a la societat a les portes d’unes noves eleccions, marcades un altre cop per la persecució judicial a la dissidència política. Perduda la unitat que l’1-O va fer que un estat i les seves clavegueres fessin fallida, i oberta novament la guerra electoralista, el govern i el Parlament, les dues principals institucions del país, han acabat sent només un altre escenari de batalles, ganivetades i lluites que poc tenen a veure amb la construcció de la República i molt amb el partidisme i la voluntat de conservar o conquerir poltrones. Mentrestant, el carrer està desmobilitzat, en constatar que els partits continuen sent les estructures cuirassades de sempre i que el 21-D no va passar del pur simbolisme. Constata que les hores i els esforços dedicats de forma altruista a la causa com a societat civil s’esfumen als despatxos dels quatre líders polítics que manen. Aquest és, fredament, el panorama amb què Catalunya afrontarà un nou cicle electoral els propers mesos.

Un nou cicle en què dos dels poquíssims actius que li queden a l’independentisme poden trontollar per interessos partidistes: la presó i l’exili. Després que Institucions Penitenciàries de la Generalitat hagi recomanat el tercer grau per als presos polítics, de ben segur que s’obrirà una nova guerra judicial quan la fiscalia hi acabi recorrent al Suprem en contra i l’unionisme pressioni el poder judicial per invalidar el tercer grau. Si no es fa batalla política i social d’aquesta qüestió, s’haurà malmès el sacrifici i el patiment de nou persones que han sacrificat anys de la seva la vida pel país. Els tempos coincidiran amb l’assetjament polític i judicial a Laura Borràs, la inhabilitació del president Torra i la taula de diàleg Estat-Generalitat.

L’aposta d’ERC és nítida: el pacte amb Madrid és, ara per ara, l’única via possible per avançar en la hipotètica construcció de la República. Juga fort una carta que li ha de permetre atraure comuns desencantats amb la reculada de Podemos i poder gestionar una autonomia el temps que sigui necessari. En el cas del PDeCAT, i més en concret dels dirigents que hi ha deixat Marta Pascal, l’aposta és la via autonomista i la renúncia als actius de la presó i l’exili. Però si aquesta part del partit postconvergent s’entesta a mantenir aquesta posició, totalment legítima, només podrà fer coalició amb el PNC de Pascal i intentar esgarrapar algun escó que a tot estirar dinamiti la majoria independentista al Parlament. Unió ho va intentar i no se’n va sortir.

En paral·lel, Carles Puigdemont intentarà una operació que pot ser la darrera oportunitat per capitalitzar l’exili i la via legitimista de confrontació amb l’Estat des de l’exterior. Aglutinar el màxim espectre d’independentistes, des de Demòcrates fins a Poble Lliure, passant pels presos polítics del PDeCAT, els votants de JuntsxCat i els independents que van nodrir les llistes guanyadores el 21-D. Però si bé el president a l’exili és un actiu transversal per ell mateix, no és suficient per guanyar unes eleccions. Li caldrà tenir un projecte sòlid més enllà de la lluita internacional, perquè el coronavirus ha deixat una crisi econòmica i social impossible de ser ignorada per una institució com la Generalitat, que haurà de gestionar, amb quatre rals, per respondre a les necessitats més terrenals de tots els catalans. És, probablement, la darrera oportunitat de Puigdemont, i també de l’exili.

Pel que fa a la CUP, insistirà en la via de la desobediència i la revolta, però és una incògnita si seguirà com fins ara, sense assumir cap responsabilitat institucional i fent oposició.

Els independentistes hauran de triar: o Madrid o Waterloo. O la via pactista o la internacionalització. Dos camins que ara s’autoexclouen, però que haurien pogut circular en paral·lel i haurien permès un trànsit cap a la República prou més planer. Podria ser la darrera oportunitat per a tothom.