1.000 DIES DE DIÀLEG

Aquest cap de setmana hi arriben els Jordis, Cuixart i Sànchez. Mil dies de presó. Progressivament i en un degoteig dolorós s’hi aniran afegint Oriol Junqueras, Raül Romeva, Quim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull. Mil dies d’injustícia a la qual per més temps que passi cap demòcrata no es pot acostumar, resignar-se o tolerar. Mil dies en els quals la fúria venjativa no tan sols no ha remès, sinó que aquestes últimes hores hem comprovat com, a través de la fiscalia de l’Estat del diàleg, s’han ultrapassat tots els límits de la decència tractant de malalts els presos per les seves idees i proposant totalitàries fórmules de reeducació.

Aquest és el diàleg que proposa un poder espanyol parapetat rere una taula purament decorativa després d’haver fet mossegar, a canvi d’una trista investidura, l’ham d’una negociació bilateral impossible. Perquè, d’entrada, s’incompleixen dues de les condicions necessàries per a qualsevol negociació: que les dues parts vulguin negociar i que les dues parts necessitin negociar. És clar que només la part catalana vol negociar (no és el mateix que dialogar, que no vol dir una altra cosa que intercanviar paraules) i només la part catalana necessita negociar. L’Estat espanyol ni vol, perquè creu que ja ha guanyat, ni ho necessita, perquè creu que té tota la força (inclosa la bruta) per no haver de cedir en res. No vol, no li cal i també hi afegiria que no pot, perquè el verí anticatalà inoculat durant anys amb l’aquiescència o indiferència d’esquerra a dreta fa impossible qualsevol maniobra ja no de pacte, sinó de la més mínima distensió.

No em compto entre aquells amb tendència a burxar, menystenir o atacar amb fruïció les estratègies que considero equivocades en el món republicà. Una mala decisió independentista no deixa de ser comprensible si es fa des de l’honestedat i la convicció que s’actua correctament, com crec que és el cas en totes les opcions. A més, ja tenim prou enemics a fora (que no exteriors) per buscar-los a dins. Tanmateix, resulta evident que qualsevol pla per assolir la república sense confrontació política ho té malament sistemàticament per la mateixa raó que argumenten els que defensen el pacte: la desproporció de forces. És tan desmesurada que només la persistència, tot i que no assegura l’èxit, pot evitar la derrota. Quan no es pot esperar res, no hi ha res a témer, que diria, analitzant el concepte de coratge, Comte-Sponville, un humanista lúcid com n’hi ha pocs. L’únic diàleg d’Espanya és el que hem vist durant aquests últims mil dies.