LES BATALLADES DE CADA DIA

Enguany es commemora el 150è aniversari del primer número de La Campana de Gràcia, una publicació que, en el seu moment, es va convertir en la capçalera catalana amb més difusió i, encara avui, es manté com la que ha aconseguit mantenir-se als quioscs durant més temps, 64 anys, només interromputs per alguna suspensió governativa. La Campana, doncs, va aconseguir sobreviure als períodes (molt habituals durant els segles XIX i XX) de suspensió de les garanties constitucionals, a una dictadura (la de Primo de Rivera), a diverses crisis econòmiques i al procés de transformació de la premsa escrita derivat dels avenços tècnics i de l’eclosió de la societat de masses. Però, malauradament, no va poder superar la crisi del 6 d’octubre del 1934 i, en plena República, va desaparèixer.

En tot cas, entre els mèrits d’aquesta publicació no cal consignar només la seva capacitat de supervivència, sinó en el seu estil inconfusible, sempre incisiu i provocador, amb l’anticlericalisme com a bandera i una evolució política que el va portar del pimargallisme a ERC, sempre en el terreny de joc del republicanisme. La Campana va contribuir a formar la identitat cultural i política de diverses generacions de catalans, juntament amb altres publicacions humorístiques de tendència diversa que van aconseguir treure de polleguera més d’un polític i militar. No deixa de resultar significatiu, en aquest sentit, que una de les reaccions més virulentes dels governs espanyols durant el primer terç del segle passat fos provocada per un acudit aparegut a les pàgines interiors d’una publicació catalana, concretament al ¡Cu-Cut! Avui, 150 anys després d’aquell primer número de La Campana de Gràcia, l’humor ha variat de format i no es fa només en paper, sinó també a les pantalles de tot tipus. Però la nostra capacitat per “donar batallades”, tal com proposava La Campana a la seva capçalera, s’ha mantingut inalterable, malgrat les sotragades que hem patit al llarg de la història. Programes com Polònia, en què es repassa sense contemplacions l’actualitat política, en són una bona mostra. I fem prou bé de mantenir-la. No hi ha millor antídot contra la intolerància i el desànim que l’humor i la ironia. I només les societats que són capaces de “donar batallades” cada setmana o a cada instant poden avançar cap a la llibertat i la felicitat.