Opinió
L'ANÀLISI DE GONZALO BOYE
ÉS VENJANÇA
Arran dels diversos recursos presentats per la fiscalia en contra de la concessió de beneficis penitenciaris als presos polítics, entren en el debat una sèrie de consideracions que, sens dubte, no són menors. El que planteja la fiscalia, si fa o no fa, no és cap altra cosa que la necessitat d’aplicar un tractament més extens i intens als presos en funció de les penes a què van ser condemnats… però l’error, com veurem, no és aquest.
El principi rector del compliment penal a Espanya està establert en l’article 25.2 de la Constitució, que preveu que “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat han d’estar orientades cap a la reeducació i la reinserció social” del pres.
Aquest principi es desenvolupa, posteriorment, en la llei general penitenciària i, de manera més pràctica i clara, en el reglament penitenciari, en què s’estableix un procés de compliment dinàmic i progressiu basat en el tractament del condemnat.
El tractament s’ha de dissenyar i s’ha de plasmar en el que es coneix com a PIT (pla individualitzat de tractament) que, a més, es fonamenta en la pena imposada, l’etiologia delictiva, els fets pels quals el pres ha estat condemnat i les seves particulars característiques amb vista a la seva reinserció social. Tot plegat amb la finalitat que la pena no es transformi en una de caràcter merament retributiu que, constitucionalment, a Espanya estaria prohibida.
Doncs bé, tenint present tot això i la finalitat última de les penes privatives de llibertat (la reeducació i la reinserció social), veurem com el plantejament de la fiscalia del Tribunal Suprem no és res més que un altre intent de castigar una posició dissident i no pas d’executar, conforme a dret, una pena privativa de llibertat. M’explicaré.
L’etiologia (la causa última) dels fets, i fins i tot la motivació, que ha portat a la condemna dels presos polítics no és cap altra que una d’estrictament política. Cap dels condemnats s’ha mogut per una causa que no fos clarament política i, per tant, el que caldria analitzar és si aquesta és una base suficient per a l’elaboració d’un tractament o no.
Els problemes, de cara al plantejament de la fiscalia del Suprem i del seu encaix en la legalitat, no acaben amb l’etiologia del delicte, sinó que abracen diverses esferes com la mateixa qualificació penal del fets. Dit de manera més clara, els fets no encaixen en l’ordenament jurídic penal més enllà del forçament que n’ha fet el Tribunal Suprem.
Com si tot això no fos suficient, també s’han d’analitzar les particulars característiques dels condemnats i les possibles carències que tindrien de cara a la seva reinserció social. En aquest cas, sembla evident que aquestes carències no existeixen, ni encara menys cap dificultat per a un procés de reinserció social, la qual cosa desmuntaria l’últim dels pilars sobre els quals s’ha de sustentar un tractament penitenciari.
Crec que ningú té cap dubte, tampoc els membres de la fiscalia del Tribunal Suprem, que tots els presos polítics del procés tenen capacitat suficient per treballar un cop accedeixin al nou règim penitenciari, que tenen un entorn familiar, social i laboral més que adequat i que els ha donat suport durant tot el temps que han estat a la presó i, per tant, en aquest aspecte, l’administració penitenciària tampoc ha d’actuar ni sabria com fer-ho.
Doncs bé, si tenim en consideració tot això que hem esmentat, podrem acordar que els arguments pels quals es pretén impedir la progressió del règim als presos del procés resulta des de tots els aspectes artificiosa i, a més, contrària al sentit i a la finalitat que han de tenir les penes privatives de llibertat… Així, les condemnes es transformen en unes penes de caràcter merament retributiu que és un fet proscrit en l’ordenament jurídic espanyol.
Dit d’una altra manera: quan una pena no compleix amb la seva finalitat constitucional deixa de ser una pena constitucionalment justificable i es transforma, simplement, en venjança.
