DEL PROCÉS EUROPEU AL PROCÉS CATALÀ

Amb permís dels lectors, proposo un joc: es tractaria de fer un compendi d’alguns dels arguments que s’han anant desgranant en aquestes “Cartes”, des dels seus inicis ara farà quasi dos anys fins a les més recents, i posar de relleu com s’interrelacionen entre si. Relligar-los tots en un mateix fil argumental ens hauria de proporcionar una certa visió sobre quin és el futur possible de la UE i com aquest futur pot facilitar o dificultar que el moviment d’independència català culmini la seva lluita.

La crisi, dèiem, està precipitant un grau d’integració en l’esfera fiscal que fa només dos o tres anys li hauria semblat inimaginable a qualsevol observador mínimament atent de la política europea (carta 36: Merkel i la UE: fase 3). De moment, ja està decidit que Europa emetrà deute propi –una versió diguem-ne conjuntural dels fins ara tan controvertits eurobons– i va guanyant força la posició d’aquells que, per tal de tornar aquest deute, volen crear un veritable sistema tributari europeu, basat en impostos propis (carta 37: Impostos europeus).

Aquestes decisions suposen l’avenç més rellevant que hagi fet fins ara la UE des del seu model confederal originari cap a un model federal (carta 35: El moment hamiltonià). I és que la crisi econòmica derivada de la crisi de la covid-19 ha posat Europa davant d’un dilema radical: si no fa passos decidits en favor d’una major integració fiscal, passos que molt probablement l’acabaran arrossegant cap a una major integració política, correrà un risc real d’endur-se la moneda única pel davant (carta 32: Si Europa no estigués a l’altura).

Però el progrés de la UE cap a un model federal no hauria de quedar limitat a l’esfera fiscal. Per què no aprovar una única llei electoral europea per a les eleccions al Parlament Europeu? O avançar cap a una unificació dels sistemes penals dels diferents països? (carta 28: Catalunya independent, Europa federal). Al capdavall, si del que es tracta és de garantir millor els drets fonamentals dels ciutadans, una unificació a escala europea d’un part de la normativa electoral i penal dels diferents estats només pot ser beneficiosa per a aquells europeus que procedim de països amb escassa cultura democràtica. La pandèmia, a més, ha posat de manifest la necessitat d’avançar cap a una major integració també en l’esfera sanitària. Per això, la Comissió, en aquests moments, està intentant posar les bases d’una veritable política europea de salut, que contribueixi a homogeneïtzar a l’alça la qualitat dels sistemes sanitaris de cada estat.

La crisi del 2009 es va gestionar com es va gestionar, per part dels països de la UE, i amb els anys s’ha confirmat que aquella aposta per les retallades ha estat un caldo de cultiu molt propici per al retorn dels populismes –de dretes, per descomptat– (carta 17: Resposta populista o resposta republicana). Ara sembla que els líders europeus han entès millor que no pas fa deu anys que si la crisi econòmica torna a ferir profundament les classes mitjanes europees, i particularment les dels països del sud, l’onada populista no farà res més que guanyar embranzida (carta 32: Itàlia, pedra de toc de la cruïlla d’Europa). I quan l’onada populista de dretes agafa embranzida, mai se sap fins on pot acabar portant.

Per això, crear un fons de recuperació per intentar assegurar que aquesta vegada la crisi, tot i ser profunda, serà curta, que en sortirem ràpid i que no ens quedarem empantanats en una recessió de deu anys, tal com ens va passar en la crisi anterior, no és només una decisió de política fiscal: és, sobretot, una manera de salvar la democràcia i l’estat de dret. De la mateixa manera que crear la Comunitat del Carbó i l’Acer l’any 1951 no era només una mesura de política comercial, sinó una manera de blindar el continent contra el retorn del nacionalisme totalitari que l’acabava de destruir.

No és causalitat, doncs, que mentre la UE desplega els seus mecanismes d’integració fiscal, progressi també en el seus mecanismes de control del funcionament de l’estat de dret als països membres. La Comissió Europea ha obert recentment un procediment per permetre monitorar les vulneracions del rule of law, i el Parlament Europeu està treballant per, anant més enllà, crear un instrument robust per tal d’avaluar de manera objectiva les violacions de les regles de l’estat de dret i la democràcia, i dels drets fonamentals en general, amb el propòsit que un cop acreditades, hi hagi conseqüències reals per als estats infractors. A l’actual UE, les institucions europees poden sancionar els estats que se salten límit de dèficit, però no fan absolutament res amb aquells estats –com l’espanyol– que se salten els límits de l’estat de dret. I hi comença a haver un corrent de fons que considera que això no pot seguir així (carta 26: On Europa es jugava l’ànima, sí.)

Si és cert que la UE avança cap a una major integració fiscal i cap a un major control del respecte de l’estat de dret –que, com hem dit, no deixen de ser les dues cares de la mateixa moneda– és legítim que des de Catalunya ens preguntem en quina mesura aquest “procés europeu” influeix en el “procés català” i en quin sentit ho pot fer. En aquestes pàgines, des d’un bon començament hem explicat reiteradament que una Europa més federal podria generar unes condicions més propícies per al procés català d’autodeterminació (carta 2: DUI i Europa federal). Si la desconstrucció dels grans estats nació facilita un major integració política en l’aspecte federal, aquesta dialèctica és encara més evident en la direcció inversa: com més competències assumeixen les institucions europees, menys riscos suposen per a l’estabilitat del sistema la creació de nous estats dins de les actuals fronteres de la UE (carta 6: El principi d’estabilitat).

En una UE més integrada políticament, més federal, el paper dels estats membres dista molt de ser el dels vells estats nació del segle XX (carta 12: Ser estat ja no és el que era). Per això, avui els processos d’ampliació interna dins de la UE suposen, objectivament, un trasbals molt menor que no pas un procés d’independència tradicional i, per tant, la UE del segle XXI podria demostrar molta més flexibilitat a l’hora de respectar el principi d’autodeterminació dins de les seves fronteres. Caldria, tanmateix, que aquests processos d’autodeterminació de les regions de la UE que aspiren a la independència responguessin a criteris democràtics i coherents amb els valors europeus (carta 4: Les regles de Varoufakis). I en aquest sentit, el precedent d’Escòcia, tot i que el Regne Unit hagi acabat fora de la UE, segueix sent d’una gran utilitat (carta 19: ‘Thank you’, Mr. Corbyn).

També l’enfortiment dels mecanismes de protecció de l’estat de dret, si es confirmen, juguen a favor del procés d’independència català. Espanya ha quedat atrapada en un dilema tràgic: o se salta els drets civils i polítics per intentar reprimir –sense gaire èxit– el moviment independentista català o s’asseu en una taula a negociar el dret a l’autodeterminació de Catalunya (carta 21: El trilema d’Espanya). De moment, ha triat, amb les conseqüències que tots sabem. Però aquest camí, el de la violació de l’estat de dret, si es verifica que la UE vol avançar pel camí contrari, té els seus límits. (carta 25: Per què Espanya no és un estat de dret (de veritat)?). El doble estàndard entre Espanya, d’una banda, i Hongria i Polònia, de l’altra, no és sostenible a llarg termini. L’excepció espanyola és un problema greu per a la credibilitat de la UE com a bastió de la democràcia (carta 27: L’excepció espanyola).

Catalunya esdevé, així, un afer europeu. (carta 1: On Europa es juga l’ànima). En un moment en què la crisi econòmica posarà a prova la resistència de l’estat de dret a Europa, la deriva autoritària d’un dels seus estats demogràficament més importants –l’espanyol– és un problema greu per a tots aquells que volen preservar la UE com un espai de drets i llibertats. (carta 8: Escenari principal). Al final, doncs, acabem sempre al mateix lloc. Necessitem la integració fiscal per combatre eficaçment una crisi econòmica que, si no es resol bé, pot enfortir els populismes de dretes i, per tant, pot fàcilment amenaçar els fonaments de la democràcia europea. Necessitem gestionar de manera negociada i no per la via repressiva les demandes d’autodeterminació dels pobles sense estat de la UE per la mateixa raó: per preservar els nostres estats de dret. I són les pròpies passes cap a una UE cada vegada més federal les que generen les condicions perquè aquest objectiu –la gestió negociada de l’autodeterminació– esdevingui realitat.