QUÈ MÉS CAL QUE PASSI?

Si sou polítics o activistes, o teniu algun nom coincident amb algun personatge públic d’aquest sector, compteu que en les vostres converses privades sou almenys un més dels qui en el grup de Whatssapp teniu la companyia d’un senyor o una senyora dels serveis secrets que s’encarregarà d’anar col·leccionant les vostres converses siguin sobre el que siguin, que mai no se sap la utilitat que pot acabar tenint per perjudicar algú l’intercanvi de missatges més trivial.

Potser exagero, però ja esteu avisats. El cas de l’espionatge al president del Parlament, Roger Torrent, d’Ernest Maragall i d’altres persones vinculades amb l’independentisme podríem dir que són la gota que fa vessar el vas, si no fos que del got ja fa anys que sobreïx la pútrida aigua de les clavegueres de l’Estat. Podríem parlar del compte secret a Suïssa de Xavier Trias, que li va fer perdre l’alcaldia, fruit d’una intoxicació policíaca amb la col·laboració del braç mediàtic armat. Podríem parlar de les converses enregistrades entre el ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso, en què es reconeix obertament l’espionatge i, quin mal suplementari que fa escoltar-ho aquests dies, admetre que s’han carregat la sanitat catalana. Podríem parlar dels infames informes fets per la tropa comandada per Pérez de los Cobos i l’oficial Daniel Baena, que han tergiversat els fets que han acabat costant dures condemnes als independentistes catalans. Podríem parlar de les balisses al vehicle del president a l’exili Carles Puigdemont. Podríem parlar de molts més actes demencials de lluita de l’Estat contra els adversaris polítics amb instruments i metodologies que, no diré pas en qualsevol estat del món, però sí que en qualsevol estat democràtic del món haurien comportat caigudes de ministres i de govern.

A Espanya, no passa mai res. La resistència i la impunitat de l’aparell repressor, amb la cobertura política i judicial que li donen les autoritats és un escàndol de proporcions tan monumentals que no sé què més cal que passi perquè la ciutadania obri els ulls. Ja fa temps que he deixat de confiar que les lleganyes caiguin entre els ciutadans espanyols, però desitjaria que almenys a Catalunya hi hagués més gent que sentís i expressés, sigui o no independentista, el fàstic de viure en una societat en què no pots demanar una pizza per telèfon sense que un policia en prengui nota per si mai cal enganxar-te amb les mans en una massa inventada. El més fotut és que queixar-se té la mateixa utilitat pràctica i el mateix recorregut que confiar en una taula de diàleg amb l’Estat.