L’ESPIONATGE NO ÉS CAP BROMA

Des­co­brir que alguns polítics inde­pen­den­tis­tes han estat espi­ats a través del sis­tema Pega­sus –que només es ven a orga­nis­mes gover­na­men­tals- pot tenir un cert valor periodístic en el marc de la crònica gene­ral sobre la dis­puta entre Espa­nya i Cata­lu­nya, però no pot sor­pren­dre ningú. L’espi­o­natge és con­subs­tan­cial als meca­nis­mes de defensa d’un estat, com ho és la cons­trucció de relats per jus­ti­fi­car les actu­a­ci­ons dels poders ins­ti­tu­ci­o­nals i fac­tu­als que el gover­nen. Només hem de recor­dar els infor­mes de la Guàrdia Civil i els argu­men­ta­ris dels fis­cals con­tra els inde­pen­den­tis­tes pro­ces­sats perquè se’ns escapi el riure quan sen­tim afir­mar al minis­tre de Justícia que no té cap dubte que les actu­a­ci­ons de l’Estat són rigo­ro­ses, com­plei­xen la llei i tenen un res­pecte abso­lut pel dret a les comu­ni­ca­ci­ons. No es pot dei­xar de denun­ciar cap acció de l’Estat espa­nyol que atempti con­tra els drets fona­men­tals dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, però si és que aquesta via ofe­reix cap pos­si­bi­li­tat de victòria, serà estric­ta­ment moral. A l’espi­o­natge no se’l venç denun­ci­ant-lo, sinó des­ar­mant-lo.