VISCA ELS PADRINS, VISCA LA TERRA LLEIDATANA

El des­per­ta­dor li sona d’hora, ben d’hora. Sem­pre. Tots els dies de l’any. De dilluns a diu­menge. Faci fred o calor. Plo­gui o pedre­gui. Es pre­para un bon esmor­zar en què no falta una llesca de pa i una mica d’embo­tit del mon­dongo. Després, omple una ampo­lla d’aigua, l’embol­ca­lla amb unes pàgines del diari d’ahir i cap a tre­ba­llar. Cada dia té feina, mai se l’acaba. Al padrí sem­pre li he vist repe­tir unes ruti­nes. Com ara l’estona que lle­geix el diari abans de dinar i la mig­di­ada que fa asse­gut a taula, abans del cafè. Se li tan­quen els ulls, recolza el cap damunt dels braços i, durant uns pocs minuts, agafa for­ces per seguir la jor­nada. Perquè a la tarda fal­tarà aca­bar de regar l’hort, veure si les abe­lles ja tenen la mel a punt o si tots els camins de les con­tra­des estan ben arren­gle­rats. Arri­barà el ves­pre, collirà una mata d’enciam per sopar i sucarà unes peti­tes lles­ques de pa amb mel abans d’asseure’s a taula. Aque­lles lles­ques dol­ces que els nets, quan érem més menuts, adoràvem. Ens posàvem al seu cos­tat i les anàvem endra­pant una dar­rere l’altra. Només ho atu­rava la padrina o els pares tot excla­mant: “Ja en teniu prou!” Són les lles­ques més apre­ci­a­des, pre­pa­ra­des amb cura i, sobre­tot, amb grans dosis d’estima. I així un dia rere un altre. Sem­pre espe­rant els diu­men­ges, quan arriba la visita dels 6 fills i els 17 nets. Una taula llarga ben parada i una tertúlia que s’allarga fins a mitja tarda. És l’únic dia que s’atura unes hores. Perquè tre­ba­llar ho fa sem­pre, sense excep­ci­ons. El camp és el seu refugi. La terra és la seva font d’ener­gia i sub­sistència. Són mol­tes hores inver­ti­des que el fan som­riure els anys de bona collita. Però el page­sos saben, més bé que ningú, que sem­brar no sem­pre vol dir collir. De vega­des, cau aque­lla pedre­gada amb mala baba i llença bar­ranc avall la feina de mesos.

El padrí, com tots els nos­tres page­sos, són els herois d’una cadena invi­si­ble que han fet seu un emblema imba­ti­ble: quan caus, t’has de tor­nar a aixe­car. Any rere any, collita dar­rere collita. Perquè no hi ha cap altra sor­tida. Perquè vivim del que sem­brem i del que arre­ple­guem dels nos­tres camps. Ara, es parla de pro­duc­tes quilòmetre zero, de con­sum de pro­xi­mi­tat. I tant! Però el padrí sem­pre ho ha fet així. Sem­pre. Gene­ració rere gene­ració. Perquè pot­ser algú, amb una mirada que segur que pateix mio­pia, ara sem­bla que ha des­co­bert que Cata­lu­nya és un país de page­sos, tre­ba­lla­dors incan­sa­bles, llui­ta­dors infa­ti­ga­bles. Per­so­nes que han fet de la seva vida un ofici impres­cin­di­ble per exis­tir, cons­truir, apren­dre, sen­tir i viure. I sabeu què passa? Doncs que ara tot­hom s’atre­veix a par­lar dels page­sos sense haver tre­pit­jar mai cap tros, sense haver rega­li­mat una gota de suor, sense conèixer una rea­li­tat tan tan­gi­ble com sen­si­ble. Perquè ells, com a éssers vul­ne­ra­bles, patei­xen ara unes crítiques imme­res­cu­des que m’ence­nen. Sí, perquè sóc neta de pagès, filla de pagès i ger­mana de pagès. Perquè el padrí ha ense­nyat els valors de la constància i per­se­ve­rança al pare, perquè el pare ho trans­met al germà que, després d’estu­diar, ha pres l’arris­cada i atza­rosa decisió de seguir fent créixer l’explo­tació fami­liar.

Perquè els entre­bancs venen sols, diu el padrí, però el país, la soci­e­tat, el pre­sent i el futur neces­sita els nos­tres page­sos. I ells ho fan sense espe­rar cap reco­nei­xe­ment, que segur que seria meres­cut, sense cap altra volun­tat que seguir con­re­ant. I sí, ho fan des de ponent, des de la Terra Ferma, des de l’oest de Cata­lu­nya, des de les comar­ques de Lleida. Un ter­ri­tori que, per a alguns, sem­bla llunyà. Pot­ser perquè no conei­xen que el ree­qui­li­bri ter­ri­to­rial, econòmic i social és el futur del país. Que el sec­tor pri­mari ha estat sem­pre el millor rebost, una con­serva que neces­si­tem per seguir. Perquè sense cul­tius ni page­sos, tot s’atura. Tot comença i acaba a la terra. Ho deia Màrius Tor­res: “Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai men­tir.” La terra, mal­grat totes les adver­si­tats, sem­pre reneix i ali­menta.

I sort n’hem tin­gut, padrí, del mes­tratge i camí recor­re­gut. I no en tin­guis cap dubte, no dei­xa­rem que ningú tre­pitgi les durícies que us heu fet pen­cant de sol a sol. Que de men­ti­des el món en va ple, però la veri­tat sem­pre bro­lla.