El voraviu

Des dels anys que feia informació de tribunals (en temps que les granotes portaven espasa, com diria l’àvia Neus), em crida l’atenció l’expressió “lucre cessant”, versió jurídica del lacrimògen “el que hauria pogut ser si no hagués estat per...” Avui, ocupa el primer pla amb la demanda de Sandro Rosell a l’Estat. El lucre cessant és el plat fort de la demanda. Demana 29 milions llargs d’indemnització per 5 conceptes, i 28 d’aquests milions són pel concepte de lucre cessant (pèrdua d’increment patrimonial que li han causat amb els 2 anys de presó). No tinc més detalls ara mateix, ni calen; la xifra esparvera sense detalls, sola i pelada. Tant si comparem amb ingrés mínim vital, renda mínima garantida, salari mínim interprofessional, sou del president de la Generalitat, sou del president del govern o sou de José Montilla a Enagas. Tot xavalla. És més. Són nets, els 28 milions? Bruts? Quants quartos ha acumulat en els 30 anys llargs que fa que treballa i quants en farà els anys que venen? Quin lucre cessant tindria vostè durant dos anys? I els temporers de Lleida o el personal sanitari que viu estressat per la covid-19 que tenim i la que vindrà? Torna a quedar clar el principi universal que els rics també ploren, però ploren diferent, fins i tot quan les injustícies son clamoroses.

Han minutat el FAQS d’avui, el FAQS postpolèmica per la castellanització de TV3? Tot molt justificat, tot molt professional, tot molt periodístic i tot molt independent, però quasi bé un 50% en castellà. Qué bonito/Que bonic! La cosa comença per triar un epidemiòleg molt rellevant, molt educat, molt progre, molt solidari i que treu llibre, Pedro Gullón. És madrileny i parla en castellà, és clar, Cristina Puig li pregunta en castellà, és clar, i els periodistes convidats (els catalans) també es passen al castellà, és clar. Brilla especialment el periodista espanyol Israel García Juez, que aprofita per fer el seu habitual sermó satanitzant el president Torra. Mola tant, de veritat, tenir periòdicament a algú com Israel García Juez? L’epidemiòleg, molt educat ell, agrairà en acabar que el programa s’hagi adaptat al castellà. 49 minuts de rellotge. Després, a la taula, la vicepresidenta del Congrés, la madrilenya Gloria Elizo, i per videoconferència la periodista Maria Peral, directora adjunta d’El Español, i Juanma Romero, d’El Confidencial. 50 minuts de rellotge. Això sí, tots tres al començar i al acabar van dir-nos “bona nit”. I per tancar caixa, un debat sobre la llengua i la castellanització de TV3 amb Josep Maria Virgili i Ortiga i Hugo Bassiner, i nova gran intervenció, com no podia ser d’altra manera, d’Israel García Juez.

La Junta Electoral i el Suprem han consumat la barrabassada. Si algun positiu en covid-19 ha exercit avui el dret a vot ha delinquit contra la salut pública. Són 300 delinqüents potencials a Euskadi i 200 a Galícia. Al·lucines mandarines i Bertolt Brecht es remou a la tomba en veure com escapcen drets fonamentals del veí i mirem a la lluna de València. Un episodi nou de l’estratègia de la por. Cap dubte. A quin punt hem arribat que qui hauria de garantir el dret a vot de qui pot tenir alguna dificultat per exercir-lo surti a proferir-li amenaces si vota? I com les compliran, les amenaces, si les dades mèdiques no són públiques? Trepitjaran un altre dret? Té la llista el sancionador dels qui no podien votar? Quina autoritat sancionarà? La sanitària? La governativa? La JEC? El TS? Corinna? Ara sí, digui el que digui qui ho digui i interessi el que interessi a qui interessi, que el president Torra té el camí marcat. No pot convocar eleccions. Per més que el govern sigui divorci i baralla diària, que ho és. Per més que això pugui representar que sigui el Suprem qui marqui els temps polítics de Catalunya. Mentre hi hagi un sol malalt de la covid-19 i no s’obligui a garantir-li el dret a vot (si vol exercir-lo), no podem anar a eleccions. Tots els grans estrategs ho consideraran un simbolisme inútil com van considerar que ho era el manteniment de la pancarta. Qui sap dir quants ciutadans hauran perdut el dret a vot 54 dies després de la convocatòria? Un despropòsit!

Més val boig conegut que savi per conèixer, diria l’àvia Neus, a la vista de la brillant renovació obtinguda en les eleccions d’ahir a Galícia i Euskadi per dos polítics tan pragmàtics que adormen les pedres com Feijóo i Urkullu. Potser ho combinaria amb allò que la por guarda la vinya, perquè és bàsicament incertesa, inseguretat i por el que suggereixen a la ciutadania els moments que li toca viure i el que probablement li hagi inspirat el vot. No gaire res més de transcendent, després del recompte electoral, a banda de la incineració pública d’allò que en van dir la nova política. Ja és vella del tot, i ahir se’n va fer foc a la plaça. De tota la nova política, la de dreta i la d’esquerra. Uns ni hi són ni se’ls espera, i als altres els ha esbandit, aquest cop sí, un tsunami democràtic. Pablo Iglesias encara pot provar de fer-se el modern i sortir ràpid, com ha sortit, a reconèixer “una patacada descomunal”, però la sinceritat de l’anàlisi no li permetrà impedir que el govern de coalició, a part del primer, sigui l’últim en què participa. Recorda, senyor vicepresident, allò del tic-tac, tic-tac, tic-tac? Ara sona per a vostè. Però Arrimadas, Carrizosa, Bal, Roldán, Cañas o qualsevol gallet que encara té cresta a Ciutadans què han de dir? La nova política de dretes està pitjor. Està en res. Ajuda el PP a enfonsar-se al País Basc. I glòria a Feijóo, és clar. Majoria absoluta per a una llei electoral que a Catalunya deixaria fora la CUP (4) i el PP (4).

Mai no es pensa en tot. Ni es calculen totes les derivades. Ni es preveuen tots els escenaris que poden venir. Sempre hi ha petites variables que esguerren els plans. Els detalls, que segons els entrenadors decideixen els grans partits. També per al règim del 78. Els detalls que porten la modèlica Transició cap a la liquidació són dos. Primer, que a sobre de la bastida, per donar imatge, hi van posar un cràpula. Segon, la marabunta de republicans que es van aposentar en el règim i van fer professió de fe juancarlista, que no monàrquica (segons deien). Eren com Joans, Joseps i ases, que n’hi havia a totes les cases. Tot tapat 40 anys. 1.500 amants i veurem comissions i regals. Ni imaginar que la família reial acabaria com una de les famílies més desestructurades d’Espanya. Ara, han de resoldre què fan amb el vell. És el gran maldecap de monàrquics, un cop decidit llançar-lo als lleons. A casa no es pot quedar. La jove i la sogra es diuen el nom del porc en públic. Ell tan aviat intima amb les amants a la casa de convidats com hi viatja i les exhibeix arreu del món. El fill treu l’assignació al pare i deixa sense títols i feina germana i cunyat, a presó com a primer tallafocs. La trobeu prou desestructurada, la família? On posem el vell en aquestes circumstàncies? No hi ha residències de gent gran per a reis de famílies desestructurades, ni amb màquina comptabitllets com a La Zarzuela. No vol pas un rei a casa? És campechano.

Qui deu haver espiat Roger Torrent? I, sobretot, per què deuen haver espiat Roger Torrent? Vet aquí dues preguntes que ens martiritzaran les properes setmanes i per a què hi ha coincidència quasi universal en la resposta. Ja tenim nou mantra en la relació parlamentària Rufián/PSOE. Quin estat pot estar tan sonat per espiar Roger Torrent? Quin estat és tan dròpol per provar d’espiar també Ernest Maragall, Anna Gabriel, Jordi Domingo i Jordi Puigneró, i no acabar de saber fer servir el Pegasus israelià? Excepte per a l’Estat espanyol, que no sap no contesta, el qui no té secret per a ningú. Figues d’un altre paner són les respostes al per què. Van sobrats de temps i recursos els serveis secrets o qui fos que fes els seguiments? Que espiïn no escandalitza, per això els estats tenen espies. Una altra cosa és com els espietes trien els espiats. De veritat pensaven trobar suc i bruc a l’Instagram, el Facebook i el Twitter de Torrent? O era al Telegram i al Signal? Mentre arriben nous episodis i la cosa s’aclareix, per qui es decanten? És més de la TIA de Mortadel·lo i Filemó o és més estil Anacleto, agente secreto? No s’equivoquin. Res és gratuït. La policia no és tonta. L’estratègia de fons és l’enveja que es va provocar en saber-se la notícia entre correligionaris i adversaris polítics. Per què a ell? Per què a mi no? Que té Torrent que no tingui jo? Quan m’espiaran a mi i tindré tots els minuts de glòria que ell recull ara?

La nova normalitat serà vista i no vista, encara que l’allargaran tant com puguin o ho faran veure. La segona onada ja no sembla una possibilitat remota. Pinta a veritat de les verdaderes i que la tardor començarà per la Mare de Déu d’Agost. Buscaven un pausa econòmica i emocional després dels 90 dies que havíem passat i ens havien fet un vestit a mida, però peten totes les costures. Temps just per fer l’acte institucional d’avui. No s’hi veu aturador. Contagis. Brots. Rebrots. Transmissions comunitàries. Dimissions. Confinaments perimetrals. Anul·lacions. El pla era que pastéssim (juliol, agost i setembre) en prats de proximitat i incitar-nos a gastar els quartos que no tenim per veure si es recuperaven una mica els calaixos que no emplenaran els turistes estrangers. Mentrestant, Sánchez havia de recórrer a Europa (i, de fet, córrer Europa) per passar la bacina. L’èxit és més que dubtós. Els 141.000 milions a fons perdut, de moment, semblen això, perduts. Uns fan l’orni. “Crèdits –li diuen–, res de subsidis.” Els holandesos, també marrans: “Espanya ha de mirar endins per resoldre el problema.” Felip i la dona també havien de córrer (i corren) comunitats autònomes per aproximar-se al dolor del poble i, de moment, aquí passen de llarg. Es descarta que protestin perquè hem estat incapaços de trobar un secretari de Sanitat per substituir Guix i els 2.000 rastrejadors del contracte (retirat?) a Ferrovial.