PER QUÈ VAN VENIR?

El Pre­pa­rado, (ja saben a qui em refe­reixo, el fill del Cam­pec­hano i bes­net del Came­tes, que entre la premsa madri­le­nya de l’època es conei­xia com “el rey con camisa negra”, pels elo­gis que sovint feia del dic­ta­dor italià Mus­so­lini, per­ta­nyent al que podríem dir família deses­truc­tu­rada i amb un currículum tan deplo­ra­ble que, si hi hagués un mínim de decència, s’ani­rien ama­gant per les can­to­na­des) va visi­tar el nos­tre mones­tir de Poblet acom­pa­nyat de la que, segons les males llengües de l’M-30, el seu sogre ano­mena “laque­to­do­lo­sabe”. Es veu que, de cop i volta, al noi li han aga­fat unes ganes boges de posar els peus a la comu­ni­tat monàstica en la seva gira d’ope­ració maqui­llatge per enga­li­par els qua­tre que encara els seguei­xen enlai­rant la ban­dera amb la gallina. Els mon­jos que san­ta­ment es van negar a rebre’l es devien per­dre les cares de missa d’onze quan, davant de les tom­bes dels nos­tres reis, els devien d’expli­car (de ben segur que en llen­gua cas­te­llana, perquè la llen­gua de Cata­lu­nya es veu que no els fa el pes) qui eren el Con­que­ri­dor, el Ceri­moniós i el del Punya­let. Com que la visita va ser breu, encara que intensa, la pare­lla del barra lliure i del tot pagat por ser vos quien sois va cami­nar uns metres fins a l’arxiu Tar­ra­de­llas, on, de ben segur, els devien expli­car l’anècdota de la pri­mera entre­vista entre el Cam­pec­hano i un pre­si­dent Tar­ra­de­llas que, encara no li havia arri­bat a encai­xar la mà, va voler comu­ni­car-li que ell havia estat, era i con­ti­nu­a­ria sent repu­blicà. Això va ser, és clar, abans que l’exse­cre­tari d’ERC acceptés del net del Came­tes el mar­que­sat de Tar­ra­de­llas. Però una de les anècdo­tes més suco­ses que s’expli­quen del mones­tir és la que narra Antoni Batista en el seu lli­bre Mont­ser­rat: els mis­te­ris de la mun­ta­nya sagrada (Ed.​Mina 2008). “Quan Joan Car­les va voler visi­tar Poblet jun­ta­ment amb el seu pare, els ser­veis de pro­to­col van plan­te­jar un pro­blema. Per pri­mera vegada, el rei d’Espa­nya i el comte de Bar­ce­lona eren per­so­nes dife­rents i, a Cata­lu­nya, la pri­mera auto­ri­tat era el comte de Bar­ce­lona. El pro­blema va que­dar resolt ben aviat. Joan Car­les va anar-hi sol, sense el seu pare.” Aquest tam­poc va acon­se­guir, tal com volia, ser enter­rat a Poblet, i les res­tes del pare del Cam­pec­hano van aca­bar a El Esco­rial. Quina tropa!