LA PARÒDIA D’UN ESTAT DE DRET

El procés inde­pen­den­tista s’ha con­ver­tit, d’ençà que va començar a tran­si­tar, en el repte més com­plex que ha hagut d’assu­mir l’Estat espa­nyol els dar­rers dos segles. No sabem com hau­ria reac­ci­o­nat qual­se­vol altre estat en unes cir­cumstàncies sem­blants i es fa difícil emmi­ra­llar-se o pren­dre com a model qual­se­vol altre ter­ri­tori del món. Però el que sabem del cert és que els governs espa­nyols de torn, des del PP encapçalat per Mari­ano Rajoy fins al del PSOE de Pedro Sánchez, amb o sense els pode­mi­tes, han por­tat les coses al límit, amb una inca­pa­ci­tat mani­festa per a la nego­ci­ació política i una uti­lit­zació bar­ro­era dels ins­tru­ments de l’Estat, des dels per­mi­sos peni­ten­ci­a­ris fins a l’apli­cació del 155. Com és prou sabut, el toc de cor­neta va donar-lo el cap de l’Estat, Felip VI, en aquell dis­curs tele­vi­sat dos dies després del referèndum, quan va expres­sar el seu com­promís “com a rei, amb la uni­tat i la per­manència d’Espa­nya”. Ja feia temps que l’Estat es pre­pa­rava i que alguns dels apa­rells, situ­ats a les cla­ve­gue­res, actu­a­ven dis­fres­sats de poli­cia patriòtica, però aquell mis­satge va mobi­lit­zar milers de fun­ci­o­na­ris, des de l’uixer que con­trola l’entrada del Museo Naci­o­nal de Antro­po­logía fins al dar­rer dels magis­trats que s’asse­uen al Tri­bu­nal Suprem.

En tot cas, més enllà de l’escassa pul­cri­tud democràtica de bona part de les res­pos­tes, si girem la vista enrere ens ado­na­rem que hi ha múlti­ples exem­ples que posen de mani­fest que cada vegada que els governs espa­nyols de torn han hagut de fer front a qual­se­vol repte plan­te­jat per la soci­e­tat cata­lana han dut les coses al límit, ja fos mobi­lit­zant l’exèrcit o alte­rant les regles de joc democràtic. No tenen res més o no saben fer res més. Els en posaré dos exem­ples. A prin­cipi del 1906, quan començava a ges­tar-se el movi­ment de la Soli­da­ri­tat Cata­lana, el govern libe­ral de Segis­mundo Moret va sus­pen­dre sense manies les garan­ties cons­ti­tu­ci­o­nals i va dei­xar en mans de l’exèrcit els delic­tes con­tra la inte­gri­tat de la pàtria i el menys­preu a qual­se­vol símbol esta­tal. Una reacció sem­blant es va pro­duir després de la revolta del 6 d’octu­bre del 1934, quan el govern d’Ale­jan­dro Ler­roux es va sal­tar la Cons­ti­tució, va sus­pen­dre l’auto­no­mia i va ocu­par mili­tar­ment el Par­la­ment, que ni tan sols s’havia reu­nit per par­lar del tema. Els en podria posar molts altres exem­ples, però tots ens con­dui­rien a la mateixa con­clusió, a un Estat que s’ha con­ver­tit, cada vegada que l’han posat a prova, en una paròdia de si mateix.