ESPIAR NO SURT DE FRANC

Des que el pre­si­dent Puig­de­mont i els con­se­llers que van deci­dir acom­pa­nyar-lo a l’exili es van ins­tal·lar a Bèlgica, les actu­a­ci­ons enca­mi­na­des a conèixer, ja no el seu para­dor, sinó les seves acti­vi­tats i també inti­mi­tat no s’han atu­rat. En aquests gai­rebé tres anys, s’han vis­cut tot tipus d’epi­so­dis i, el pit­jor, sem­bla que no pre­o­cupa a ningú ni el que això implica, ni el cost que com­porta, ni, molt menys, si és o no una acti­vi­tat legal o delic­tiva.

Alguns d’aquests intents han estat matus­sers, d’altres, més sofis­ti­cats i alguns, fins i tot, ni tan sols es van arri­bar a pro­duir, però allà que­den, per­fec­ta­ment reco­llits en l’heme­ro­teca, per a tran­quil·litat dels qui cre­uen que el fi jus­ti­fica els mit­jans i que per per­se­guir i ani­qui­lar els cata­lans tot s’hi val.

En el pla de les anècdo­tes, podem des­ta­car aquest supo­sat segui­ment que s’hau­ria fet al pre­si­dent Puig­de­mont en la seva supo­sada tra­ves­sia en ferri des de Finlàndia, el març del 2018. Ni hi va haver segui­ment, ni viatge en ferri, però periodísti­ca­ment va que­dar molt bé i, a més, va per­me­tre gene­rar una imatge d’eficiència res­pecte dels matei­xos que no van detec­tar les urnes de l’1-O.

D’entre les acti­vi­tats d’autèntic espi­o­natge, les que efec­ti­va­ment han pas­sat, vis­cu­des aquests anys, podem des­ta­car-ne algu­nes que seguei­xen en procés d’inves­ti­gació judi­cial, com ara la col·locació de bali­ses de segui­ment al cotxe del pre­si­dent, l’intent de segrest, el juliol del 2019, si hagués cre­uat a Estras­burg o, ara, el rela­ci­o­nat amb l’ús del pro­grama Pega­sus per infec­tar i pren­dre el con­trol, mas­si­va­ment, d’una àmplia sèrie de telèfons de per­so­nes rela­ci­o­na­des, direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment, amb el mateix pre­si­dent Puig­de­mont i l’inde­pen­den­tisme.

Aques­tes acti­vi­tats, per molt que es tracti d’ins­tal·lar un relat dife­rent o de bus­car-hi algun tipus de jus­ti­fi­cació o d’empara legal, són, d’una banda, impròpies d’un estat democràtic i de dret, d’una altra, il·legals i, final­ment, un clar exem­ple de com s’aborda un pro­blema polític com si d’un de caràcter cri­mi­nal es tractés.

Ara que, de mica en mica, anem conei­xent tot el rela­ci­o­nat amb l’espi­o­natge mit­jançant el pro­grama Pega­sus, anem, d’una banda, com­pre­nent molts altres epi­so­dis que no eren expli­ca­bles lògica­ment i, d’una altra, assu­mint que, en el procés per ani­qui­lar l’inde­pen­den­tisme –després serà la dis­sidència en gene­ral–, alguns no tenen límits i estan dis­po­sats a cre­uar qual­se­vol bar­rera, inclo­ent-hi les ètiques i les legals.

Perquè tin­guem clares les coses: Pega­sus no és un pro­grama espia més; ni tan sols és una apli­cació que tin­gui algun tipus d’ús permès en el nos­tre dret. És, sen­zi­lla­ment, un pro­grama dis­se­nyat per ser uti­lit­zat al marge de la lega­li­tat i que és capaç no només d’acce­dir a les nos­tres comu­ni­ca­ci­ons orals i escri­tes, sinó que arriba, fins i tot, a entrar en la més gran de les nos­tres inti­mi­tats, per­me­tent que s’escolti i s’enre­gis­tri tot el que es diu en l’entorn del dis­po­si­tiu ata­cat. I, en aquest cas, els dis­po­si­tius ata­cats han estat molts.

Com si no n’hi hagués prou amb res de tot l’ante­rior, i mal­grat el relat que es pretén ins­tal·lar, tin­guem pre­sent que una altra de les par­ti­cu­la­ri­tats d’aquest pro­grama espia radica en el fet que tot el que es faci uti­lit­zant-lo queda enre­gis­trat en el ser­vi­dor de l’empresa fabri­cant, la isra­e­li­ana NSO, amb què som, bàsica­ment, al davant d’una exter­na­lit­zació de l’espi­o­natge i, per tant, de la nos­tra inti­mi­tat. Dit més clara­ment: en la defensa de la sobi­ra­nia i inte­gri­tat ter­ri­to­rial espa­nyola, de què l’espi­o­natge forma part, se l’ha lliu­rada a una empresa perquè els faci el tre­ball brut.

No són pocs els qui estan dis­po­sats a mirar cap a una altra banda men­tre aques­tes pràcti­ques no els afec­tin. El que no saben és que, segu­ra­ment, els afec­ten tant com afec­ten aquells que han estat espi­ats direc­ta­ment, i això per una cosa molt sen­zi­lla: en trac­tar-se d’una invasió plena de les comu­ni­ca­ci­ons i la inti­mi­tat, la vul­ne­rada no és només la del titu­lar del telèfon en qüestió, sinó també la de tot­hom que hagi estat en con­tacte amb aquesta per­sona.

Quan es pro­du­ei­xen casos com aquest, el que és propi de qual­se­vol estat democràtic i de dret és inves­ti­gar-ho i exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats. Sabem ja que a Espa­nya això no pas­sarà, però no s’hau­rien d’obli­dar d’una cosa essen­cial: la mobi­li­tat ter­ri­to­rial dels afec­tats, amb el que això impli­carà als efec­tes de juris­dic­ci­ons en què aquests fets s’inves­ti­ga­ran i san­ci­o­na­ran. Espiar no sor­tirà de franc, i menys fer-ho per mig Europa. El temps ho dirà.