El voraviu

“Un fantàstic servei.” Molt bé. L’emèrit va prestar un fantàstic servei. Si vostè ho diu, deu ser així, i si no ho és o no ens ho creiem, no discutirem. Acceptem pop com a animal de companyia. I què si hagués fet un fantàstic servei? És compatible amb haver fet les mil i una porcades. Jo vaig treure matrícules tot el batxiller i a COU una mica més i m’hi quedo. Ningú em va tenir en compte el fantàstic historial anterior. I el Barça, que havia guanyat 8 de les últimes 11 lligues, l’ha perdut miserablement contra un Madrid de pena. Cap servei, per fantàstic que sigui, genera patent de cors. Deixi d’usar la capacitat d’influència que li queda, senyor González, per confondre la ciutadania. No són només policies corruptes i senyores lligades a d’altres. Respectem el principi d’innocència però no som cecs, sords i muts. Ni devem al règim del 78 el que vostè li deu. Què fem amb el rei Felip? Tampoc li donem crèdit quan diu que ell renuncia a tot i que li treu la paga? I al fiscal suís Yves Bertossa, que ha fet fantàstics serveis contra la corrupció? Tampoc li donem crèdit? Ni als lletrats Dante Canónica i Arturo Fasana? I al president Sánchez? Tampoc li donem crèdit quan es declara testimoni d’informacions inquietants que ens pertorben a tots i crida el rei a marcar més distàncies? Calli, senyor González, o vagi a robar al camí ral, que diria l’àvia Neus. Deixi de fer passar vergonya als qui alguna vegada havien confiat en vostè.

Tota la setmana que filtren i filtren expectativa. Fan córrer que La Zarzuela en farà una de grossa. Ja ho veurem. Ves que no sigui per això, per la que han de fer, que ja hagin previst que dilluns vindran a resar i a confessar-se al monestir de Poblet. En qualsevol cas, dijous a la tarda, ja van fer enlairar un Enola Gay des del jutjat número 5 de l’Audiencia Nacional perquè llancés el preceptiu bolet comunicatiu que faci suficient fum per provar d’enterbolir la visió i provar de fer confondre els objectius. El que és estrany, però, si es tracta de defensar el règim del 78, és que hagin utilitzat el president Pujol, que al cap i a la fi és un dels grans constructors d’aquell règim. No ens deixem enganyar ni manipular. Llegiu les 500 planes de la interlocutòria i us caurà la cara de vergonya pels anys que hem mantingut la família Pujol Ferrusola en el primer pla del poder. Tots ells (i uns quants més) processats per organització criminal o associació il·lícita, blanqueig de capitals, contra la hisenda pública i falsedat documental. El jutge José de la Mata no es creu la deixa de l’avi Florenci, que voldria dir que la confessió del president va tornar a ser una gran mentida com l’honestedat del seu mandat. El que sí que es creu el jutge és que la Marta era “la mare superiora” i en Jordi Pujol Ferrusola, “el capellà de la parròquia”. Sacsegem la branca a veure si, com deia Pujol en la compareixença al Parlament, “al final cauen tots els nius que hi ha”.

“El sabater, el més mal calçat”, deia l’àvia Neus. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió viu per homenatjar la dita. Avui fa 48 hores del comiat (amb diürnitat, però amb traïdoria) de Mònica Terribas i pinta que tindrem el mateix nivell d’explicacions que amb la sortida de Laura Rosel del FAQS. Al darrere, hi ha espès i menut d’intrigues, lluites pel poder i models polítics de comunicació pública, però se’ls guarden com si la comunicació pública (paguem tots) fos el seu jardí particular. Ja veurem si demà, després de la trobada del director de Catalunya Ràdio amb el consell de direcció de la CCMA, expliquen res al gran públic. A la ciutadania ens tenen en compte per dir-nos cada mes que TV3 va la primera (no juga ningú més a la seva lliga) i per demanar-nos més quartos (que quan no és per naps és per nesples, però mai no fan prou amb els 243 milions d’euros fixos). Deia Jordi Basté, en acomiadar la seva competència dels darrers set anys, que les cadires dels matinals de la ràdio són punxegudes. Val. Ja tenim títol. Però qui les fa punxegudes, les cadires? Surten punxegudes de fàbrica? No m’ho puc creure. Fabriquen les cadires conforme normes ISO ortodoxes i, dia a dia, algú hi posa les punxes fins que te n’afartes i t’acomiades gairebé a la francesa amb un missatge tan poètic com críptic però en què s’entén tot. Ja trobaran qui ho faci “com ells volen”. Qui són ells? Els ciutadans que paguem, no. Ningú no ens consulta.

En acabar el consell de govern extraordinari de la CCMA hi ha hagut explicacions, però no tenen res a veure amb el que he reclamat des d’aquí mateix. No és tan simple, vicepresidenta Llorach. Els ciutadans (jo com a mínim, i estic segur que un grapat més) no volem política, que és el que vostè ens ha donat en dir-nos que ha perdut la confiança en el director i que ha proposat que el destitueixin, però que no se n’ha sortit perquè es necessita una majoria de dos terços i han empatat a dos. Facin tot el que hagin de fer d’acord amb la normativa que tinguin, ja ho entenem. Però el que volem són explicacions periodístiques. Perquè el que paguem amb la partida pressupostària de la Corporació és un servei periodístic públic. La política és cosa seva. Vostè ens deixa clar que no formava part dels “ells” que la Terribas assenyalava com a inductors de la seva marxa per acció o per omissió. Encara més. No deixa cap dubte que per vostè Terribas no hauria plegat i que el dolent de la pel·lícula té un nom, i que aquest nom és Saül Gordillo, el director de Catalunya Ràdio, nomenat amb el vistiplau d’ERC com vostè va ser nomenada amb el de JxCat. Però el que tenim dret a saber són les diferències entre el periodisme que defensava Terribas i el que li demanava Gordillo. Això volem i a això tenim dret, i ja ens construirem la nostra pròpia opinió sobre el que ha portat al desacord entre dos professionals.

“Ni són hores, ni són maneres”, diria l’àvia Neus. “No són hores”, en veure com i quan es pacta a la Unió Europea. “No són maneres”, en veure com discriminen els Mossos d’Esquadra entre qui es pot acostar a veure el rei Felip i qui no s’hi pot acostar i, si protesta, se l’estomaca i se’l deté. A dos quarts de sis de la matinada del quart dia de cimera, no toca que el president Charles Michel piuli que han arribat a un acord. Dos quarts de sis de la matinada és hora de dormir o, si voleu, si fóssim molt europeus, hora de llevar-se. Als anys seixanta, quan a Catalunya encara es dinava a la una i se sopava a les set, amb l’àvia Neus, era precisament a aquesta hora, quarts de sis del matí, que al juliol i l’agost sortíem a fer margenades per omplir un cistell de lletsons, fonoll i cosconies per als conills. Per parlar del destí de 750.000 milions d’euros s’ha d’estar molt despert, tant com per fer menjar per als conills. Un cop de son ens podria portar un nou austericidi o un nou pla E que ens dobli les rotondes o una altra sagnia de comissions i regals. No són hores, i encara menys a Europa, on ens emmirallàvem per copiar uns usos horaris més racionals. I no són maneres que els Mossos deixin passar els qui van a rebre el rei amb banderes espanyoles i aturin els qui hi van amb banderes independentistes. O tots moros o tots cristians. Què m’expliques, Buch, si per protocol mana el servei de seguretat de la casa reial! Espavila’t! Mou la imaginació!

Al país de Carmen Calvo, vicepresidenta del govern espanyol, la prefectura de l’Estat no està en qüestió. Així de clar ho ha dit des del seu escó al Congrés en la sessió de control. Petits detalls del dia a dia que posen les situacions de fons (que no som Espanya i que no tenim rei) en evidència. Jon Iñarritu, el congressista basc que li havia fet la pregunta (“Què més ha de passar perquè el govern es plantegi un referèndum sobre la monarquia?”), deu haver pensat, com pensem jo i vostè mateix, que Calvo viu en un altre país, perquè als nostres, el País Basc i Catalunya, la monarquia està molt més que en qüestió. Està petada. Petada, encara que el CIS no pregunti des que va començar a sortir que anava per petar. Que no som Espanya és evident per a la mateix Carmen Calvo. Ahir, no va aconseguir dissimular-ho per la pujada d’adrenalina que duien. En un dia clarivident hauria dit que “al conjunt dels país no està en qüestió”, o qualsevol altre matís que reconegués la diferència de consideració cap a la corona segons territoris. Ahir, no estaven per collonades. Els homes i dones de Sánchez, ahir, eren Alícia al país de les meravelles. Portaven sota el braç 140.000 milions per als propers sis anys, de què 72.000 no s’hauran de tornar. Festes a banda, això vol dir que aquests sis anys patirem el que no està escrit, que hem endeutat els nets dels nostres besnets i que el model econòmic està tan petat com el polític. Disfrutem l’èxit!

En llenguatge de l’àvia Neus, una oficina de comunicació seria un despatx especialitzat a fer veure garses per perdius. Concretament, les garses dels amos de l’oficina de comunicació, cap d’altra, són les que tots hem de veure com a perdius. És just la feina contrària que hauríem de fer els periodistes, però als professionals que treballen en aquestes instàncies i en aquests afers ens uneix haver cursat un procés de formació universitària molt semblant i que compartim el col·legi professional. El comú denominador que ens agermana deu ser una certa debilitat per l’arrogància. I la palma de l’arrogància l’adjudiquen sovint a l’oficina del Barça, que en l’etapa del president Nobita ha excel·lit. Ja era molta garsa mantenir que, per confidencialitat i per l’extensió, l’auditoria no s’ensenyaria, només s’explicaria. La van dir i la van interpretar, i tan amples. No l’han entregada ni al soci i anunciat candidat Víctor Font. Però que ara s’agafin al secret de sumari que ha decretat la jutgessa del 13 en el procediment en què els Mossos han aportat l’auditoria fa venir, i perdoneu-me l’expressió, caguera. Som als cims més alts del ridícul. En què has convertit el Barça, Bartomeu? On acabarà aquella generació que ens havia de fer un Barça diferent i nou? Un document que era públic per definició (l’havíeu esbombat) passa a ser secret perquè s’ha incorporat a un sumari que es declara secret? Alguna garsa ha perdut els trucs.