LOBOTOMIA JUDICIAL

El juliol acaba sense diàleg, cap sorpresa. Era d’esperar coneixent l’Estat espanyol, aquell que mai al llarg de la seva història ha sabut dialogar amb ningú més enllà dels tribunals i la guerra bruta. Deu ser la calor, l’esgotament emocional per la pandèmia i la mandra estival els que fan que els discursos dels líders polítics em semblin repetitius, soporífers. Un déjà vu constant de promeses i estratègies que segueixen sense concretar el com, el què i el quan de l’assalt al poder. Manual bàsic d’elaboració de fulls de ruta compartits sense xutar repetidament la pilota endavant. L’organització en un front comú estratègic com a única resposta és inexcusable.

Fa calor i els rebrots s’eternitzen. L’enèsima reordenació de l’espai postconvergent, que vira cap al centre, el mateix que volen els republicans per tal de ser hegemònics i, per fi, guanyar unes eleccions autonòmiques. La CUP busca nous i vells lideratges per retrobar-se i ressorgir de la letargia i els comuns segueixen segrestats en el govern més progressista de la història de l’Estat, fent veure que l’acarnissament de la seva fiscalia revocant el tercer grau, un dret de tots els presos, no fa amb ells. Cadascú a la seva mentre el Tribunal Suprem parla de programes per reeducar els presos polítics, com si l’independentisme fos una malaltia que es pot curar. Lobotomies judicials com a mesura del règim en temps de distàncies físiques i esgotaments emocionals que han buidat els carrers.

No sé quant trigarem a llepar-nos i curar les ferides de l’octubre del 2017, però és urgent fer-ho si volem, com diu en Cuixart, tornar-ho a fer, perquè, un cop més, la independència, des de la desobediència persistent, sembla l’única via transitable, que no vol dir fàcil. Desobeïu tantes lleis injustes com sigui necessari, sí, però, estimats diputats i diputades, després del judici a la mesa, ja sabeu que si ho feu des del Parlament només us espera més repressió. La desobediència consisteix també a conèixer el possible càstig i, malgrat tot, lluitar pels drets col·lectius, assumint-lo sense por, fent que l’amnistia sigui inevitable. No tenim dret a rendir-nos, podem fer-ho perquè som majoria. Ells ho saben, i aquí rau el problema i la venjança. Contra la lobotomia, convenciment i fermesa.