MASCARETES

La confecció de mascaretes per protegir-se del coronavirus s’ha convertit en una pràctica habitual. En l’àmbit industrial, però també en l’àmbit popular. El sindicat de manters de Barcelona va arribar a cosir-ne i repartir-ne 14.000 en un mes i mig, en col·laboració amb l’ortopèdia barcelonina Almirall. També han estat força els particulars, molts d’ells dones, que han creat petits tallers de confecció de mascaretes de tela a casa seva per donar-les a familiars, amics i coneguts.

En l’àmbit privat, cosir mascaretes és un acte que va més enllà de les repercussions sanitàries. En té d’afectives, és una mostra d’afecte i cura envers les persones estimades. En té d’econòmiques i d’ecològiques, perquè són reutilitzables. També en té d’artístiques: es tracta de triar la tela entre diferents estampats. Avui en dia, cosir mascaretes té unes implicacions semblants a les que tenia per a moltes dones del passat la pràctica del brodat.

Tal com recull la investigadora Francesca Blanch Serrat, a partir dels textos de la poeta Anna Seward, a l’Anglaterra del segle XVIII el brodat era una activitat social. Les dones llegien i reflexionaven mentre cosien, alhora que col·laboraven en els dissenys de les companyes. Més enllà de les implicacions culturals i artístiques, el brodat tenia un impacte econòmic positiu per a les finances familiars: tota peça teixida era roba que no s’havia de comprar. A Catalunya, les trobades de puntaires, la pràctica totalitat de les quals són dones, suposen una herència d’una indústria que va sobreviure fins a mitjan segle XX. Una altra de les formes que han perviscut fins als nostres dies han estat les peces de ganxet que decoren moltes cases, així com els jerseis, pitets, peücs o mantes cosits per l’àvia, la tieta o la mare. Fins i tot l’art de brodar s’ha adaptat als nous temps. Les xarxes socials són el bressol d’una comunitat d’activistes feministes i LGTBI que han inclòs les proclames feministes i queer en el repertori d’ornaments florals i animals tan habituals en aquest art.

A les societats colonials americanes, les esclaves negres eren les que teixien i brodaven per als seus amos. A Colòmbia, les esclaves es trenaven els cabells de manera que els pentinats constituïssin mapes que indicaven rutes de fugida. El teixit ha estat una eina d’identitat per al poble amerindi dels maputxes, present a l’Argentina i Xile. La investigadora Suyai Malen García Gualda indica que els dissenys tèxtils de les dones maputxes explicaven des de fets històrics fins a la posició social de la persona que els vestia, passant per la cosmovisió maputxe. També destaca el paper de les teixidores en el conflicte del Pulmarí (1995-2015). Es tracta d’una disputa territorial entre diversos grups maputxes a la regió argentina de Neuquén. Segons l’acadèmic Juan Carlos Radovich, el conflicte va evidenciar les contradiccions de l’administració estatal per tractar problemàtiques que afecten els pobles indígenes. García Gualda explica que, durant la disputa, els tallers de les teixidores maputxes van ser espais d’enfrontaments, acords i negociacions entre les parts indígenes implicades.

Malgrat la importància del teixit en la història de pobles d’arreu del món, i de la gran quantitat d’implicacions econòmiques, polítiques i socioculturals que ha significat la seva pràctica, la història de l’art, obsedida per destacar les pràctiques artístiques dels homes, ha fet que el brodat no hagi tingut gaire reconeixement per part de les institucions museístiques i les indústries culturals. El Museu del Disseny de Barcelona prepara l’exposició Emergència! Dissenys contra la covid-19, que recull una selecció d’iniciatives que el món del disseny ha donat a les necessitats de la crisi sanitària. Hi destacaran les mascaretes fetes pels dissenyadors Txell Miras, Josep Abril i Míriam Ponsa. El dubte és saber si aquesta institució, o d’altres que marquen tendència al panorama artístic català, dedicaran algun espai per a la reflexió sobre la iniciativa popular del teixit de mascaretes.