Aquest dimecres, des del faristol del Congrés i, per tant, des d’un escenari solemne, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va afirmar que “l’aposta del govern pel diàleg és ferma”; i, tot seguit, va anunciar que “aquesta serà la legislatura del diàleg”. Les manifestacions arriben poques hores després que cinc dels presos independentistes hagin vist suspesos el seu tercer grau i després que la fiscalia hagi sol·licitat al Tribunal Suprem que revoqués el 100.2 de tots els presos, com ja va fer amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Per tant, les paraules de Pedro Sánchez només poden interpretar-se com una mostra de cinisme majúscul. El govern de coalició entre el PSOE i Podem no ha fet absolutament res pel diàleg, malgrat el compromís que va assumir en el debat d’investidura; i no sembla que aquesta situació canviï en el futur, tal com reconeixen obertament els partits que van facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Si l’executiu del Partit Popular va deixar el conflicte en mans de la justícia, el del PSOE-Podem segueix amb la mateixa estratègia. I no només això, sinó que, emparant-se en la crisi del coronavirus, ha liderat la pitjor recentralització que s’ha dut a terme a l’Estat espanyol en els darrers decennis, si exceptuem l’aplicació del 155 per part del govern del PP (una mesura que, per cert, el PSOE també va avalar).

La manca de voluntat negociadora del govern de Pedro Sánchez coincideix amb la publicació, per part del nostre setmanari, dels papers d’Iñigo Urkullu sobre les seves gestions entorn del procés, que confirmen que el lehendakari va fer fins a cinc propostes de diàleg a Mariano Rajoy, però que aquest les va descartar totes. Per un costat i per l’altre, doncs, per l’esquerra i per la dreta, pel PSOE i el PP, el missatge és exactament el mateix. La voluntat recentralitzadora davant qualsevol escenari o excusa i la incapacitat congènita per al diàleg. Fa alguns mesos, ERC va voler donar una oportunitat al diàleg, malgrat que els seus principals líders es trobaven a l’exili o a la presó. Es tractava d’una aposta arriscada i que va atiar les tensions entre el bloc independentista. A hores d’ara, però, resulta tan fàcil com estèril retreure aquesta estratègia. Del que es tracta, en aquest moment, no és tant de discernir qui tenia raó, sinó de comprovar si la unitat congènita que demostren els partits espanyols en allò que fa referència als seus interessos pot ser corresposta per una estratègia conjunta dels independentistes, ni que sigui a l’hora de definir uns objectius per al futur.